Habitar els marges mai ha estat sinònim de comoditat. Tampoc quan parlem de fulls impresos. Si imprimeixes a casa i el document té marges massa estrets, la impressora t’escala el contingut pel seu compte. Si dissenyes un llibre i no calcules bé la zona central que es menjarà el plec del llom, acabaràs estiraganyant-lo per poder llegir les frases senceres. Total, que aquest espai in albis, aparentment neutre, és de tot menys un terreny afable.

Un marge ha de justificar la seva existència, però el que fins avui no sabia és que l’absència d’un marge encara més. Per què ho dic? Perquè estic acabant un projecte d’identitat visual on, literalment, ens hem menjat els marges. No pas perquè el client sigui un restaurant i volguéssim fer la broma fàcil, sinó perquè el restaurant es diu Almarge —com “al marge”, però tot junt. I, per coherència conceptual, hem decidit que el text també vagi al marge: és a dir, que ignori deliberadament els espais en blanc que, teòricament, han de protegir el contingut.

L’altre dia ho explicava més o menys així al meu amic Jordi Moreno, però perquè m’entengués, vaig haver-li de mostrar. Espero que m’estigueu seguint, perquè ara mateix no trobo millor manera d’explicar-ho.

El cas és que poc m’imaginava la dificultat que suposaria aquesta broma un cop passada pel filtre de la realitat productiva. En el meu cap, té tota la lògica: si el restaurant es diu Almarge, què pot ser més coherent que portar el disseny fins al límit literal del full? Però la línia que separa la irreverència gràfica de l’error és molt fina —la mateixa que separa un ou passat per aigua d’un ou dur. I aquí, sospito que hem aconseguit les dues textures.

La Dolors, que havia d’imprimir les targetes, va preferir assegurar-se que coneixia els riscos d’aquesta decisió amb un: “No sé si està fet expressament o no, però si tallem les targetes per les marques de tall, queden els textos arran de tall i ens arrisquem molt que quedi alguna lletra tallada pel mig.” Però els de la copisteria on havien d’imprimir els menús van assenyalar la nostra incompetència entre línies amb un: “Podríeu passar per botiga per revisar els documents? No són correctes, ja que les marques de tall passen per sobre del text.”

Conclusió: la Marta d’Almarge ha decidit fer-ho ella mateixa. S’ha comprat un cúter, un cutting mat i un regle. I, entre servei i servei, tallarà tots els menús a mà, un a un.

Potser hi ha qui dirà que ens hem complicat la vida.
I té raó.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid