Un senyor ajuda un avi que no sap si el bus que arriba és el seu. “Aquest és l’H6”, li diu amb calma. L’avi respon amb un “Ah, sí?” dubtós. El senyor li confirma amb un “sí” ras i curt. L’avi puja darrere meu i ara el sento asseure’s uns seients més enrere. No hi ha cap miracle en aquesta escena: només una petita mostra de confiança, prou important com perquè algú pugui acabar, per error, als inframons de la ciutat.

Per què m’ha quedat clavada aquesta escena? Sovint, a l’estudi, tot gira al voltant d’aquest instant fràgil en què allò incert es transforma en decisió. Quan presento un projecte, hi ha clients que em miren amb la mateixa expressió que aquell avi dirigia al bus: amb la intuïció que potser la proposta és encertada, però sense cap garantia. Han de fer un pas que no sé si anomenar valentia o fe: confiar en un rumb que, perquè és nou, encara no reconeixen, i apostar per una intuïció quan les proves, simplement, no existeixen.

Aquesta setmana ha tornat a passar amb un encàrrec aparentment insignificant: unes icones per a una web. Un fragment minúscul d’un projecte molt més ambiciós, però prou determinant per canviar-ne completament l’aire. Vaig proposar fer-les amb l’Olga Capdevila, que té la virtut de convertir el detall en un petit esdeveniment. Ens vam allunyar de la neutralitat habitual i vam crear unes icones que no només identificaven, sinó que transformaven l’entorn amb un recurs visual força innovador.

El client, d’entrada, no hi va saber reconèixer el seu lloc. El que veia s’allunyava del seu marc de referència. Però el temps té una manera curiosa de reorganitzar la mirada: l’estranyesa inicial es va anar esfilagarsant fins que allò que inquietava va començar a tenir sentit. L’estranyesa es va convertir en familiaritat, i la familiaritat, en confiança. Finalment, les han aprovat, assumint el risc que poden comportar.

Perquè és natural —ja ho deia Simone Weil—: el risc forma part de la nostra estructura més íntima. Necessitem seguretat, sí, però també allò que ens desafia. Si tot fos previsible, acabaríem ofegant-nos. Només en aquesta franja estreta d’incertesa pot aparèixer el que és realment nou.

I penso que potser és just aquí on treballem: en aquest espai intermedi entre el que sabem i el que encara no es pot demostrar. En aquesta dansa en què algú proposa una direcció desconeguda i algú altre accepta deixar-s’hi portar. En aquesta aposta humil que permet que una idea, un gest o una nova manera de mirar tinguin, algun dia, la possibilitat d’esdevenir certesa.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid