El meu germà m’ha demanat que li vectoritzi un logotip creat per la IA. M’ho diu per WhatsApp amb la naturalitat de qui demana una mica de sal. Li responc que estic ocupada. Em contesta que pot esperar. I amb això ja queda tot dit: jo sé que ho acabaré fent, ell sap que no li cobraré, i tots dos entenem per què no em demana que li faci jo una proposta.

M’estima. No vol carregar-me de feina.
I tanmateix, me’n carrega. No de feina, sinó de dilemes. 

Vectoritzar és simple. Obres l’Illustrator, calques, ajustes, exportes. Mitja hora, si tot va bé. No és la dificultat tècnica el que pesa, sinó el que representa. Una renúncia. Petita, però simbòlica. La petició em remou, tot i que costa identificar per què.

Fa uns dies vaig reclamar una factura pendent a l’enquadernador del meu barri, una persona per qui tinc una estima especial. Quan li’n parlo, em recorda una anècdota: una amiga seva, que sovint li encarrega feines, un dia li va deixar diners dins un paquet. Ell li els va tornar. “No cobro als amics”, em diu. I llavors entenc que jo en soc una.

I també entenc el que això implica: no només una relació, sinó una manera de posicionar-se davant l’ofici.

L’enquadernador m’ofereix el seu saber sencer. Tria les tècniques, cuida els detalls, pren decisions. Fa servir el seu criteri com a part del regal. En canvi, el meu germà em demana només una acció mínima: que actuï com un filtre tècnic entre una màquina i un arxiu imprimible. No em demana disseny; em demana un tràmit. Un canvi de format.

Aquest desplaçament subtil —de la creadora a l’executora— és el que em grinyola. Jo he après a formular preguntes, a analitzar cada cas d’estudi, a visualitzar-ne les possibilitats. I ara només se’m demana una acció mecànica. Fer, però no pensar. Resoldre, però no decidir. Ho faré. Perquè és el meu germà. Però no sense sentir que alguna cosa es desplaça dins meu. Una frontera. Un sentit.

Tinc els meus dubtes, però espero que aquest desplaçament em faci bé.

El logotip encara no està vectoritzat. Probablement ho faré un diumenge a la tarda. Ell em donarà les gràcies. Jo li diré que no és res. I seguirem endavant com si res no hagués passat.

Però haurà passat.
Perquè sempre passa alguna cosa. 

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid