A finals de l’any passat, la Margarita Cid travessava la porta de l’estudi per a proposar-me crear la identitat gràfica d’un nou hotel-boutique en un antic pazo. Petit parèntesis per a qui com jo no tingui ni idea de què és un pazo: masia pairal tradicional gallega, i de caràcter senyorial, on abans vivien les persones importants de la comunitat. Aquest pazo en concret es diu Pazo de Castadón i es troba en un trosset de món entre Ourense i Pereiro de Aguiar i a les portes de la Ribeira Sacra. Tota una joieta de la Galícia interior.
Vuit mesos després d’aquesta primera trobada m’aposento en un avió per volar fins a Santiago de Compostela i descobrir, entre moltes altres coses, que aquest serà l’aterratge més bonic que hauré viscut mai perquè sentiré que gairebé puc tocar els arbres amb les puntes dels peus. Un cop a terra, un taxi m’acostarà a l’estació de tren perquè un vagó climatitzat m’agafi de la maneta i m’acompanyi fins a Ourense. Des que he sortit de casa, edificis, núvols i paisatge han anat desfilant per les finestretes, no he deixat d’escoltar Baiuca i no m’he desenganxat del meu quadern. Fa uns 10 per 15 centímetres, té les pàgines de color os amb ratlles gris sendra i hi escric totes les coses que em van passant pel cap. Vull deixar constància del pacte que he fet amb mi mateixa: gaudir d’un procés que acaba de començar i que no acabarà abans dels pròxims nou mesos.
Tal com vaig fer amb el Masvell, m’agradaria enfocar aquest projecte des de la investigació. Em ve de gust situar-me en un lloc des d’on em pugui fer preguntes, interrogar d’altres, alhora que permetre’m aprendre com més coses millor per molt dispars que em puguin semblar. Disposo de temps i vull aprofitar-lo. Vull crear una identitat que neixi i situï l’hotel en aquest precís lloc on es troba i que rarament pugui funcionar a qualsevol altre espai. Fantasiejo en trobar alguna cosa que travessi totes les èpoques i presentar-ho a la resta del món des d’una perspectiva contemporània.
Per posar fil a l’agulla em proposo investigar, no només les persones que han viscut allà, sinó també les històries, els fantasmes, les llegendes, el paisatge, i els personatges màgics i folklòrics que viuen en aquest lloc. M’agrada pensar que aquesta petita parcel·la està recoberta d’històries. Que puc trobar aquells rastres que han pogut deixar aquells que s’hi han passejat al llarg dels més de tres segles d’existència. M’imagino a mi mateixa arrencant una per una totes les capes de les pedres de les parets i escampant cada fragment per la taula de l’estudi per decidir aleshores quina part d’entre totes les que hem trobat ens sembla més justa i valuosa.
Per ara tinc tres visites programades amb professionals d’arxius històrics de la ciutat a qui he exposat el cas des de la distància, he citat a un catedràtic en heràldica ourensana amb qui d’aquí a tres dies prendrem un gelat i ens prometrem intercanviar per correu un llibre que ens estimem molt i carrego amb un sobre A4 kraft amb diversos documents impresos: tot allò que he trobat per internet amb relació al pazo i els seus escuts, un dibuix a mà alçada d’un hipotètic arbre genealògic i unes vint fulles plenes de comentaris i records que multitud de persones han compartit en un post que vaig publicar al mur de tres pàgines de Facebook diferents.
¡Que tingueu un bon estiu!
Ingrid Picanyol
12 d’agost de 2022
