Avui agrairia que algú m’expliqués per què fantasieja amb dedicar-se al disseny gràfic. Ahir observava les meves alumnes de la Massana mentre treballaven i sentia enveja. Una enveja que no té res a veure amb la que puguin arribar a sentir elles per qualsevol artista o dissenyadora del mercat. Parlo d’un sentiment diferent, perquè, quan jo m’aventurava en aquest ofici i admirava els que em precedien, també notava la pressió de l’inspiració cames amunt. Aquella enveja em portava a dir-me: jo també vull fer això. I amb aquest anhel s’activava una espècie d’obsessió per aconseguir-ho. Observar els que tenien un estudi consolidat em servia de far; m’ajudava a creure que, per arribar allà, només em calia remar. Potser a altres companyes els bloquejava veure com hi havia tanta gent que ens passava la mà per la cara, però a mi, no. M’atrau la dificultat i el desconegut com un fanal atrau les papallones de la nit. Que les veus des de fora i dius: què feu, beneites? Doncs mira, jo sóc d’aquesta classe de beneites. Perquè, quan, perduda en la foscor de la monotonia, topo amb una mica de llum nova, m’entusiasmo tant que fins em crec capaç de convertir-me en insecte. En fi.
A l’estudi hi he trobat l’Olga. Prenia cafè i ens hem posat al dia. Feia des d’abans de vacances que no ens vèiem, i m’ha dit que el Nadal, tant bé. Que s’estima molt la il·lustració, que allò seu és definitivament vocacional, però que, com n’ha gaudit de no fer altra cosa que passejar, jaure i cuinar plats ordinaris. L’escoltava mentre feia xarrups al cafè que s’havia comprat i que ara penso que haurà allargat fins ben bé l’hora de dinar. Perquè, si una cosa caracteritza la senyora Capdevila, és la tradició de procurar no acabar-se’l mai del tot fins que no s’aixeca de la taula. Ella haurà tornat a la feina amb la pau que provoca prolongar el millor plaer del matí durant absolutament tot el matí. Haurà estat responent mails amb el consol de poder satisfer aquell desig una vegada i una altra, mentre jo, en paral·lel, intentava, una vegada i una altra, agafar l’embranzida que requereix aixecar l’alfombra de gener.
Amb la disciplina d’un campanar, arribo al final de la tarda i torno a casa fent equilibris dins d’un autobús a rebossar. Els vidres ens fan de mirall: polzes enganxats a la pantalla i espatlles esgotades de carregar amb els nous propòsits durant tota la jornada. I és davant d’aquesta desil·lusió generalitzada que em pregunto com de diferents ens devíem veure cadascun de nosaltres el primer dia de la vida que portem ara.
Com de diferents eren els nostres rostres, convençuts que l’entusiasme per aquesta nova rutina seria de tot menys finit? Com fer-nos-ho per no esgotar del tot la il·lusió implicita en tot començament? Potser la clau de tot plegat la té l’Olga: cal deixar-ne sempre un cul al fons del got.
Una abraçada des de l’H6,
Ingrid
