Aquest matí l’he passat fora de la cova. La major part d’hores de feina les passo davant l’ordinador, però quan la marea de tasques baixa, surto a buscar que se’m remogui alguna cosa. Volto per la ciutat amb la ment connectada als projectes, però amb els ulls posats en la vida que llisca darrere les parets de l’estudi i, tal com passa amb els vasos comunicants, barrejo feina i món. M’exposo a que el fora esquitxi els projectes que tinc a dins i, encara que hi hagi cops que sembli que no, poc o molt tot transforma. Adonar-se’n acaba sent només una qüestió de temps.
M’assento a la cafeteria del Hub i decideixo visitar l’exposició “L’oceà parla. Noves ecologies i economies del mar”. Desconec en quin idioma em parlarà l’oceà, però el viatge promet: els de la meva esquerra conversen en rus; els de la meva dreta, en portuguès brasiler. I jo, que només he canviat de districte.
L’exposició explora els efectes de l’activitat humana en els ecosistemes marins i reflexiona sobre com Barcelona pot redissenyar la seva relació amb el mar en un context de crisi climàtica. M’aturo davant d’un vídeo que mostra la constant erosió que provoca la pujada del nivell del mar a les comunitats costaneres de la regió de Yorkshire. A la pantalla hi apareixen tot tipus de construccions destinades a protegir la costa i evitar que les onades continuïn apropant-se a les cases. I mentre celebro en silenci que s’hagin pres aquest tipus de mesures, també m’adono que m’he fet gran. L’Ingrid de fa uns anys hagués sentit que, en lloc d’arremangar-nos per aixecar parets, calia fer-ho per aturar l’escalfament global, però ara, digueu-me pessimista, crec que tota aquesta transformació no és només inevitable, sinó que ja se’ns està filtrant per les juntes de les finestres, mentre nosaltres ens filtrem endins les pantalles.
Em capbusso al metro, retornant una trucada perduda de l’administrador de la finca on tenim l’estudi. Just abans de les festes de Nadal vam patir una inundació i cal acabar de reparar alguns desperfectes. Quan vaig explicar-li els detalls a un amic lampista, em va dir que l’aigua és la cosa més perseverant que coneix perquè escala parets, sap adoptar totes les formes, és capaç de destrossar murs i sempre, sempre, sempre acaba trobant la manera de sortir. També em va dir que mai pot estar aturada, perquè encara que ens sembli que està estancada o en repòs, sempre hi ha en ella una força latent, una capacitat per avançar i transformar-se.
M’estalviaré els motius concrets que ens van causar la fuita, però el cas és que l’aigua ens traspassa el sostre més sovint del que ens agradaria. Anem a una inundació per any i, tot i que a hores d’ara ja podem afirmar que la nostra permeabilitat és ridícula, una part de mi sent que ja està bé que sigui així. Quan l’aigua se’ns filtra, abandonem la tecnologia i ens evoquem a la vida: ens aixequem de les taules, traiem fregones i cubells, correm a saludar un veïnat invisible la resta de l’any, recordem als nostres llibres i eines com estem disposades a protegir-los i, en acabat, tornem a gaudir d’una paret acabada de pintar i de l’alegria de sentir-se de nou a recer, per una bona temporada.
Una abraçada des de l’H6,
Ingrid
