M’havia proposat enviar un H6 cada quinze dies, i no ho he complert. Aquest convoi en forma de butlletí arriba una setmana tard. I jo ara podria llistar una sèrie d’excuses de per què ha estat així, però m’ho estalvio. Realment li importa a algú, a part de a mi?

Duc molt malament això de no complir amb la meva paraula. La gent que ha treballat amb mi ho sap —eh, Tiago?—. Si a un client li dic que demà tindrà una cosa, l’ha de tenir. I punt. Si no és així, em sento la pitjor persona del món. No tinc paraula. No mereixo existir. Ni existir, ni tampoc respirar.

Hi ha casos en què és imprescindible entregar tal cosa avui i no demà. Em venen al cap situacions com l’obertura d’un restaurant o la inauguració d’un esdeveniment: coses estretament lligades al calendari, vaja. Però, i la resta de casos? Podríem creure que no ve d’un dia, oi? Doncs no. Per la meva ment, un retard d’un dia vol dir només una cosa: tragèdia. Vol dir la porta de l’estudi obrint-se a la força, uns homes de negre carregant-me a una furgoneta i un guant sostenint el meu cap al mig de la plaça d’Orfila com si fos un fanalet.

És la mateixa imaginació que em porta a recrear aquest tipus d’escenes la que també m’ajuda a desencallar els projectes a últimíssima hora. M’hi jugo el coll que no sóc l’única. Sembla impossible, però, davant la possibilitat d’acabar a la guillotina, l’esperit de supervivència activa tots els mecanismes neuronals per aconseguir arribar a temps a una entrega amb una qualificació superior al suficient.

Perquè ja poden dir-me que el tall serà net i precís, i que a penes sentiré dolor. Un cop tallat, el meu cap seguirà conscient durant uns minuts de la desgràcia, però incapaç d’articular cap paraula per convèncer-vos que aquesta meva impuntualitat era inevitable. 

Així que, amb el cap cot, però encara enganxat al cos; disculpeu les molèsties. No tornarà a passar.

Ingrid