La forma geomètrica amb més cares és el politop de dimensions altes, un terme general que descriu formes en dimensions superiors a tres. Tanmateix, dins de les formes tridimensionals, els cossos amb més cares solen ser els poliedres de tipus esfera geodèsica o poliedres que resulten de subdivisions repetides.Llegeixo politop o geodèsica per primera vegada a la vida i em dic: ostres, tu; politop, què vols que et digui, però geodèsica em sembla una paraula preciosa. Et descriuries com una persona polièdrica, Ingrid? Doncs mira, si em permets el matís, crec que tendeixo més a geodèsica, ara que hi penso.

Bromes a part, mai he estat capaç de dir: jo sóc així o jo sóc aixà. Cada dia respondria una cosa diferent, i intueixo que això complica les coses. La societat necessita poder penjar etiquetes, classificar-te dins dels arxivadors mentals perquè després, durant el dinar de Nadal, puguin dir-li al parent de torn: això és blanc, això és negre, el que fa aquesta és així, el que fa aquesta altra és aixà. Però noi, em sap greu: la majoria de persones no som així. O això és el que vull creure per tal de sentir-me menys amorfa.

Dimecres passat m’enfilava a l’escenari de la Sala Taro del barri de Sants de Barcelona amb l’Enric Farrés Duran i Miguel Ángel Blanca per fer un assaig obert al públic del que és el nostre nou projecte musical: Les Eminències. Fem punk desenfadat en català on jo, a part d’esgarrapar la guitarra, canto cridant. Després de l’actuació em vaig quedar en una espècie de xoc, i em consta que no vaig ser l’única. Molta gent no coneixia aquesta faceta meva, i jo feia divuit anys que no feia l’única cosa que donava sentit a la meva vida d’adolescent. Als setze anys vaig marxar de casa i vaig muntar una banda de punk amb quatre noies d’Osona per cagar-nos en el patriarcat i menjar-nos la comarca, però al cap de tres anys ens vam separar: dues de les integrants començaven a estudiar medicina i la postura del punk semblava incompatible amb la de fer colzes.

El tema és que, a poc a poc, jo també vaig començar a sentir que la meva forma no encaixava dins la capsa del disseny suís. Vaig entrar per la porta del primer estudi on vaig treballar amb mitges vermelles estripades i Converse, i en vaig sortir amb pitillos i Chelsea Boots. Creia, doncs, que per ser una bona professional del disseny calia donar una bona imatge i que, a més a més, per seduir clients amb pressupostos més que dignes, la meva feina també havia de percebre’s harmònica, elegant i elevada. I així va ser. Al cap de pocs anys, la gent va començar a descriure la meva feina com a cuki, i jo m’indignava davant d’una descripció tan bidimensional i poc autèntica. Mea culpa. M’ho vaig buscar.

Amb tot això no vull dir que el que he fet hagi estat fals. Adoptar una forma o una altra segur que ha contribuït a arribar a alguns llocs en concret. Però el que ara sento és que és un error simplificar-nos de per vida. Som la suma de moltes formes i, davant d’això, què és la coherència sinó l’harmonia del caos que existeix fora de les capses?

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid