Al senyor de davant li ha caigut el diari, però ara seria perillós intentar recuperar-lo. L’autobús enfila cap a Horta, i això vol dir que entrem en un tram de pujades i baixades prou tremendes com perquè ningú es vulgui ajupir. Sospito que ell també ho sap. Tot i estar agafat a la brana, no fa ni el més mínim gest per recollir-lo. Tampoc cap dels passatgers que observem l’escena. Tots confiem —o fem veure que confiem— que és només qüestió de temps que tot torni al seu lloc.

Mentrestant, el diari roman mig plegat a terra, al passadís. Hi llegeixo un titular que impacta de ple en la meva gran missió del dia: preparar la presentació del disseny d’unes noves etiquetes de vi. El titular és de tot menys tranquil·litzador: ¿Se puede permanecer neutral ante un genocidio? I jo, una vegada més, em torno a preguntar quin sentit té llevar-se, dutxar-se, pujar a un autobús, plantar-se davant d’un ordinador, moure tipografies ara cap aquí, ara cap allà, elaborar un relat, explicar-lo, i fer veure el client com no només ha invertit bé els diners, sinó que això que he fet pot ajudar-lo a explicar-se al món. Fer-se un lloc. Vendre litres.

És un pensament que tinc sovint, i vull creure que no sóc l’única. Perquè això em fa sentir acompanyada.

Ahir, per exemple, la Maria José Balcells em va entrevistar en l’acte de presentació del regal que he dissenyat per als vint anys de l’Associació per a l’Estudi del Moble. Em va preguntar si creia que el disseny podia ajudar a fer del món un lloc millor. Els llums m’enlluernaven i el públic esperava un sí. Un sí amb arguments. Un sí sòlid, útil. Una mena de resposta-pedra a la qual poder-se aferrar quan el món sembla una ruïna i el sentit d’allò a què ens dediquem es perd.

Però jo no el trobava.

Vaig mirar a banda i banda, sense saber què dir. Perquè estic trista pel món. I em costa no caure en la desesperança. Però vaig dir alguna cosa, perquè penso mentre parlo, i parlant vaig acabar trobant un camí:

Ha despertat alguna cosa bona dins d’algú vosaltres, aquest projecte?

El diari, al final, li recull el noi que va dret vora el senyor. És qui està més a prop per fer-ho.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid