També a mi em resulta un punt exagerada la següent afirmació, però la vida ho és, d’exagerada, i les històries, per explicar-se i atrapar l’atenció, necessiten un titular, un clímax, una bufetada, un cop de puny a la taula abans no t’aixeques, agafes aire, obres la boca i ho deixes anar. S’ha acabat. Ja no vull ni puc amagar-ho més. Avui vinc a reconèixer públicament que, la tarda del 27 de juny de 2022, la dissenyadora gràfica Ena Cardenal de la Nuez em va canviar la vida. 

Per què avui? Doncs perquè potser calen dos anys, nou mesos i catorze dies per sentir-te del tot segura que una afirmació d’aquestes és, indubtablement, certa. Potser perquè avui plou, però una nena que esperava l’autobús al meu costat ha decidit trencar el silenci amb un “¡Mira mamá, el arco iris!”, mentre assenyalava una gran taca de gasolina sobre l’asfalt. O potser perquè avui m’ha tocat un conductor que ha decidit amenitzar-nos el trajecte amb l’èpica de tota mena de bandes sonores —això és legal?— mentre xiula les melodies i en marca el compàs amb les ungles contra el carenat.

No ho sé. El cas és que avui he pensat en l’Ena, i en aquella llarga tarda que els nostres cossos van estar a menys d’un metre de distància dins d’una cambra de menys de vint metres quadrats.

Érem a Madrid, dins l’edifici del carrer Flor Alta que acull la seu de l’Institut Europeu del Disseny. Ens hi havia convidat l’Alberto Salván, de Tres Tipos Gráficos, per participar com a jurat en les presentacions finals del màster en disseny editorial. La dinàmica era senzilla: les alumnes presentaven els seus projectes, nosaltres els donàvem la nostra opinió i els fèiem preguntes, i els seus tutors decidien després quina nota mereixia cada treball. La presentació els servia per confrontar els seus projectes amb l’opinió de professionals externs, allunyats del context acadèmic, i així rebre un retorn proper al que es trobaran el dia que comencessin a picar portes, amb el projecte sota un braç i el títol sota l’altre.

Després de cada presentació, jo intentava donar un feedback que fos, sobretot, amable. Assenyalava les coses que pensava que es podien polir o que podien generar confusió, sí, però els meus esforços se centraven —sobretot— a fer visibles també els punts forts de cada projecte. A remarcar allò que funcionava. A reconèixer el valor de l’esforç, la intenció, les decisions. A fer-los saber que, més enllà de la nota, allò que havien fet tenia cert sentit, però també que, si elles estaven a punt d’obtenir un màster en disseny editorial, jo tenia —per sort o per desgràcia— un doctorat en complaure.

L’Ena, en canvi, no buscava complaure ningú. Quan prenia la paraula, era directa. Feia saber a les alumnes que el relat que acabaven d’explicar era molt bonic, sí, però que, malauradament, al món real elles no estarien al costat de cada exemplar per explicar i justificar cadascuna de les decisions gràfiques que havien pres. Celebrava, sense sarcasme, que estiguessin enamorades dels seus projectes, però també els deixava clar que “si ella estaba en su casa y se encontraba con ese ejemplar, no iba a entender nada de todo lo que acababan de contarle”. Remarcava, doncs, que un projecte s’ha d’explicar tot sol. Sense ningú al costat que el defensi. I que, malauradament, la majoria d’aquells projectes no ho feien. I tenia tota la raó del món.

Aquella tarda, l’Ena Cardenal de la Nuez va deixar de ser només un nom al darrere de tants projectes rellevants dins la història del disseny gràfic de la península, per convertir-se en una mena de fantasma que ronda per l’estudi i observa, sense concessions, cada decisió que prenc. Apareix cada vegada que dubto. I, sense que hàgim d’intercanviar ni una sola paraula, li faig cas. I decidida, segueixo.

Gràcies Ena,
Una abraçada des de l’H6

Ingrid