Hi ha dies en què el cervell es desperta amb les cames inquietes i no sap parar. Avui, per exemple, mentre l’H6 serpenteja per la ciutat com un pensament que es neuleix sol, m’he posat a observar la gent del bus. Hi ha de tot, com a totes les cases. Però m’he concedit la llicència de fer una classificació absurda —perquè el trajecte és llarg, i jo vaig asseguda al fons: els que es creuen el que diuen, als seients de la dreta, i els que diuen el que creuen, als de l’esquerra.

Els primers comencen pel discurs. Per l’embolcall. L’eslògan perfecte. I a força de repetir-lo, acaben fent-se’l seu. El llueixen com un uniforme, i des de fora no saps si aquella manera de caminar recorda més a un ambaixador del màrqueting o a una persona amb identitat pròpia. Els segons, en canvi, parteixen d’alguna cosa més desendreçada. Més estranya, fins i tot. Diuen el que pensen, encara que el seient els grinyoli, encara que utilitzin una sintaxi recollida dels marges de qualsevol professió.

Tot això m’ha vingut al cap per culpa d’un paquet de calces de postpart que, per circumstàncies de la vida, ha anat a parar a les meves mans. Sí, ja ho sé. No sona gaire èpic. Però per alguna raó que no sabria explicar ni sota tortura estètica, el packaging d’aquestes calces s’ha instal·lat al meu cervell com si fos un souvenir emocional. És una bossa de plàstic transparent, amb una targeta de fons cian, una model amb posat cofoi, i una tipografia que sembla sortida d’un PowerPoint que va quedar atrapat a l’any 2002. En gran, hi posa: Braga Bikini Mamy. I en petit, com si ho digués amb la boca petita: Atractivo diseño. I aquí m’he quedat. Clavada.

Atractivo diseño? De debò? Potser sóc jo. Potser estic desajustada. Però si em preguntes, aquestes calces són tot menys atractives. Ara bé, això no sembla ser cap impediment perquè algú ho hagi escrit. De fet, diria que precisament perquè no ho són, han decidit posar-ho. I ja està. Com si el simple fet d’imprimir-ho fes que passés. Com si, per dir-ho ras i curt, la ment humana es pogués seduir amb un pantone cian i una frase optimista. “Disseny atractiu”, dius, i el cervell, que ja va prou cansat, diu: potser sí, no discutirem ara amb una bossa de plàstic.

No és molt diferent del que vaig fer jo quan començava com a dissenyadora freelance. Penjava projectes inventats al Flickr: cartells per a festivals que no existien, identitats per a marques que ningú m’havia encarregat, i negocis que només existien dins del meu cap. M’ho inventava tot, ho empaquetava com si fos real, i ho deixava allà. A l’aparador digital, com qui planta una trampa per a mirades perdudes. Hi havia una barreja curiosa entre l’autoengany i l’esperança, entre la timidesa i les ganes de cridar l’atenció. Però va funcionar. Algú s’ho va creure. I així, a poc a poc, la roda va començar a girar.

És una mica el fake it till you make it, però amb retintín. Una estratègia molt més habitual del que sembla —també entre estudis consolidats— que consisteix a definir-te no com el que ets, sinó com el que t’agradaria ser. “Som un estudi especialitzat en identitats visuals per a línies aèries.” I potser no han fet mai cap avió, però la frase ja fa pista. Com si la realitat no calgués viure-la, només escriure-la. I prou bé.

Però tornant a les calces —perquè sí, encara estem parlant de calces— potser sí que tenen un disseny atractiu. No perquè siguin boniques, sinó perquè serveixen. Et parlen directament al ventre. I això, quan tens el cos cansat i tot et fa nosa, segurament pot resultar-te atractiu. Perquè de vegades no cal que una cosa sigui certa. Només cal que algú la digui amb prou convicció. I si no, com a mínim tens un embolcall de plàstic per fer-ne una metàfora.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid