La història ha demostrat l’estret vincle entre els esdeveniments i preocupacions socials i el disseny.

Amb l’arribada de la Revolució Industrial, i seguint els dictàmens de l’economia industrial de l’època, la tasca dels dissenyadxrs va consistir principalment a ajudar a produir objectes en sèrie per a satisfer així les necessitats de consum de la massa.

Entre els anys setanta i el final de la dècada dels noranta, i enmig d’una crisi ideològica causada per l’arribada del pensament postmodern, van arribar les noves tecnologies i, amb elles, la necessitat de fer un salt qualitatiu per a donar forma a nous artefactes amb solucions inèdites. Nous artefactes que, un cop al mercat, han posat  en més evidència encara l’existent abisme entre classes socials que va provocar l’inici de la industrialització.

Actualment, ens trobem transitant d’una economia industrial cap a una economia de la informació i el coneixement o, com també s’anomena, cap a una economia postindustrial. Vivim rodejats d’artefactes, tots ells iguals entre ells, on l’única estratègia dels dissenyadxrs per a diferenciar un producte de la resta, i seguir perseguint així les mateixes finalitats comercials de fa tres segles, és centrar la pràctica a incorporar a aquests objectes tota mena de valors simbòlics, en lloc de qualitatius. L’artista plàstic i dissenyador català Jordi Pericot va descriure, el 2002, aquesta nova inèrcia de la disciplina a l’article El disseny i les seves responsabilitats per al futur de la següent manera: «Nascut de la voluntat d’adequar i subordinar l’entorn a les necessitats humanes, el disseny ha esdevingut una estratègia persuasiva que entén l’objecte com un simple impuls per al consum programat i massificat. En el món dels privilegiats, els objectes del disseny ja no competeixen per la seva funció, sinó pel seu afegit simbòlic o diferenciador».

Cada cop són més els autors que, com Pericot, reclamen la urgència d’incloure l’ètica en la nostra pràctica i de posar les persones al centre de tot projecte. Enzio Manzini, acadèmic i autor de disseny italià conegut per la seva tasca en disseny per a la innovació social i la sostenibilitat, i el periodista i escriptor llicenciat en Dret Josep M. Martí-Font insisteixen que tot artefacte que ens rodeja condiciona i influeix de manera directa sobre el nostre comportament. I consideren que si no tenim en compte el component ètic en tot allò que creem, seguirem legitimant únicament els interessos del capital per sobre dels interessos dels individus. Martí-Font, a l’article Disseny i ètica, publicat el 1986, afirmava que «tota reflexió que només tingui en compte els aspectes poètics, significatius o tecnològics del disseny, sense el contrapès de la dimensió social i ètica, només podrà legitimar l’actual pràctica per més pretensió crítica que vulgui aportar. Es pot reflexionar sobre la pràctica sense posar-ne en qüestió “l’status” actual, però aquella serà necessàriament acrítica i no farà més que legitimar i “millorar” els mitjans de l’actual disseny i la seva col·laboració amb els poders establerts per tal de continuar incidint en els hàbits de consum, eternitzar l’alienació que aquest genera i recobrir d’ideologia el que en realitat només és interès de la classe que controla la producció». Manzini, a més a més d’incorporar l’ètica a la professió, proposa que, per a construir un món millor, es defineixin uns nous coneixements de disseny: «Coneixements de disseny que, al meu entendre, són necessaris desesperadament si volem unir-nos a la batalla per un món sostenible amb més esperança de victòria».

En una línia similar trobem les perspectives del dissenyador i educador Victor Papanek o el dissenyador i autor de diversos llibres Mike Monteiro. Ambdós, tot i pertànyer a èpoques diferents, subratllen l’alt impacte en les persones d’allò que fem i insisteixen que l’ètica s’ha de considerar des del primer moment en què iniciem un projecte, ja que, depenent de quines siguin les nostres decisions, podem ajudar o perjudicar tot aquell que entri en contacte amb allò que hem creat. Papanek, al llibre Design for the Real World, publicat el 1974, defineix els dissenyadxrs com una raça perillosa des del moment en què poden dissenyar cotxes insegurs que maten gairebé un milió de persones al món cada any, o des del moment en què poden escollir materials o processos que contaminen el paisatge o l’aire que respirem. Una afirmació probablement radical per a alguns, però de rotunda actualitat gairebé cinquanta anys més tard.

Sabem que l’ésser humà necessita la salut del cos i de l’entorn per a poder viure, per tant, quan ens referim als interessos de les persones també ens estem referint als interessos del planeta. Sovint, aquestes dues realitats són enteses de forma independent, però el teòric del disseny alemany Gert Selle les integra en el moment de definir quin hauria de ser per ell el principal horitzó de la professió: «El disseny ha de significar: configuració d’un medi ambient humà. I configuració d’un medi ambient humà significa: oposició a tot allò que impedeixi un ambient de caràcter humà, a la vegada que la creació i anticipació d’utopies concretes per al demà». Selle, com altres autors que veurem a continuació, reclama la necessitat d’una actitud preventiva en qualsevol procés de disseny. Tots ells estan d’acord que per a fer possible un futur millor calen noves polítiques socioeconòmiques i que els dissenyadxrs ajudem a deixar el món millor de com l’hem trobat.

A més de l’impacte de la nostra feina en la salut de les persones i la sostenibilitat mediambiental, també existeixen altres problemes relacionals i discriminatius que fan que molts individus es trobin cada vegada amb més risc d’exclusió. L’actual investigadora Clara Mallart ens alerta que «els problemes més evidents de dissenyar sense una perspectiva ètica són elsrelacionats amb la discriminació de gènere, de raça, d’edat, per ideologia, etc.» i afegeix que «crear metodologies, eines o tècniques per detectar aquests problemes durant els processos de disseny serà important en la construcció d’un futur que aculli l’equitat i la igualtat entre tots els éssers d’aquest planeta, humans i no humans, i que respecti els temps i l’estructura planetària perquè aquesta segueixi sustentant la vida tal com la coneixem».

Vivim en una societat desigual que, tal com exposa Mallart, necessita noves mesures preventives d’inclusió que facilitin la convivència. L’abisme entre el Primer Món i el Tercer Món i l’augment del terrorisme estan provocant una pressió immigratòria irreversible i el disseny, com a disciplina vinculada als interessos de la població, hauria de participar en la gestió d’aquests conflictes. Amb relació a això, Pericot també reivindica la necessitat de reduir distàncies entre polaritats: «Hem de buscar solucions de convivència que garanteixin la legítima demanda de seguretat mundial, però que no es basin en la recerca de l’enemic o en l’augment de les despeses militars i en projectes bèl·lics, sinó en la construcció i la consolidació d’un nou model que canviï militarització per prevenció, que busqui l’aproximació entre el nord i el sud i que es comprometi amb el medi ambient».

La majoria d’autors coincideixen en el fet que cal anteposar les persones i el planeta als interessos del capitalisme i que cal deixar de tractar els individus com a mers consumidors. Reivindiquen que un canvi de paradigma en la professió ajudaria a rebatre la situació i a suavitzar els pronòstics de futur més pessimistes. El professor d’estudis de disseny Clive Dilnot, a més a més, insisteix que hem de defensar la dignitat de les persones a qui es dirigeix la nostra obra, ser exigents amb l’ètica com a exercici de recerca i aprenentatge constant, adoptar una actitud més reivindicativa quan dissenyem i entendre la nostra tasca com una pràctica militant al servei de les persones i la sostenibilitat.

La professió ha començat a qüestionar-se les seves pròpies estructures i a detectar quines són les seves responsabilitats. Pot semblar complicat saber amb certesa com serà la vida en un futur, però no observar quin ha estat el veritable impacte, social i mediambiental, que ens han deixat les estratègies i decisions preses fins ara. Com diria Victor Margolin, «com a creadors de maquetes, prototips, i propostes, els dissenyadors ocupem un espai dialèctic entre el món que és i el món que podria ser. Informats pel passat i el present, la nostra activitat està orientada cap al futur. Aquesta és una tasca col·lectiva per a la comunitat del disseny, ja que la nostra visió de futur seguirà determinant com vivim en el present».

Ingrid Picanyol. Desembre 2021