No sé sobre què escriure. Em costa pensar en qualsevol cosa que no sigui aquesta DANA terrible que ha desestabilitzat el País Valencià. Hi ha gent que ho ha perdut tot, persones que tardaran molt a reconstruir les seves vides, i em sento malament si em dedico a reflexionar sobre cap altra cosa que no sigui això. Ho sento així, tot i que penso que potser hauria d’intentar canviar el xip. La vida segueix. La vida segueix, i té més força que nosaltres, perquè és un corrent que no s’atura; ja pots construir-hi dics en forma d’excuses, distraccions o queixes, que tard o d’hora podrà amb tu i t’arrossegarà.

Que aixequi la mà qui no tingui alguna cantonada plena de fang. Els passatgers d’aquest bus fan veure que no m’escolten, però, en el fons, allà on la llum no arriba, saben de què parlo. Sempre hi ha feina a fer. Sempre. Una altra cosa és que es decideixi fer-la o no, o bé deixar-la per un altre dia. Tot dependrà d’una única cosa: tu.

Fa quatre o cinc anys vaig aprendre que no podia esperar a fer net a la llista de coses pendents per poder sortir de l’estudi. Fins llavors vivia amb l’angoixa de pensar que ho havia de deixar tot com una patena abans de marxar cap a casa. O si em trucava un client i em demanava una cosa urgent, la feia immediatament. Era incapaç de dir-li: “No puc, estic amb una altra feina avui” o “No puc, en una hora plego, que tinc pilates” o senzillament “No puc.” Perquè, què carai li importen els motius pels quals no puc?

Aquest “No Puc” és el Gran Tema. Recordo haver-li dedicat sessions senceres a teràpia per posar-hi una mica d’ordre. Què vol dir “no puc”? Com puc permetre’m dir “no puc” si això que estic fent ara ho puc acabar l’endemà al matí llevant-me només una horeta més d’hora, i tothom content? Em sentia una completa mentidera dient “no puc” quan “podia” saltar-me pilates o matinar l’endemà i dissenyar el que fos necessari d’un dia per l’altre.

Tot i tenir-ho ja bastant ordenat, he de confessar-vos que una part de mi encara creu que, si he aconseguit tenir projectes de forma regular, és també en part per aquesta facilitat i tendència a sacrificar-me per la feina. Un sacrifici que el neoliberalisme deu haver aplaudit amb fal·lera, però que una persona amb dos dits de front segur que veu com un símptoma urgent de teràpia. D’on et ve aquesta obsessió per satisfer els clients i voler quedar tan bé amb ells, encara que això suposi anteposar-los a la teva pròpia cura? Per què aquest afany de complaure? De què tens por?

L’H6 s’ha aturat en un semàfor. A la paret que ha quedat davant de la meva finestra, hi ha un rètol blanc amb lletres taronges: Excavaciones y demoliciones, amb un número fix i un de mòbil. I a mi, això que algú pugui destrossar un bloc de pisos prement només un botó em fa pensar en totes les persones que hem aixecat una carrera damunt un terreny inestable, constantment travessat per la incertesa. Potser aquest afany per complaure els clients amagava altres pors, però estic segura que també era un símptoma del temor que una adversitat s’emporti l’estudi que he aconseguit construir entre dos carrers amb nom d’aiguat: Torrent de l’Olla i Torrent de les Flors.

 Una abraçada des de l’H6,
Ingrid