Allò que vam fer fa cinc anys és millor que el que fem avui. I allò que fem avui serà millor que el que farem d’aquí a cinc anys. Els robots cada cop ho faran tot més perfecte, però nosaltres, els humans, no.
Aquestes dues frases me les va deixar anar l’Antoni Centelles —el meu impressor de confiança des del 2010— aquest dilluns, i jo vaig córrer a apuntar-les al primer tros de paper que vaig trobar. Em trucava només per avisar-me que l’endemà m’arribaria el prototip d’un projecte que m’està produint. Però, com ens passa sovint últimament, la trucada no va durar tres minuts, sinó trenta-tres. Sí, moltes de les nostres gestions es podrien resoldre amb un missatge de veu o un SMS, però en lloc d’això ens dediquem a parlar pels descosits: d’arts gràfiques, del devenir de la humanitat i dels nostres oficis. I, quan penjo, em queda la sensació d’haver escoltat un podcast que no s’ha enregistrat enlloc.
Entre una cosa i l’altra, ell em va deixar anar mitja dotzena de frases que mereixerien un article cadascuna. Les vaig anotar en aquell mateix paper, però m’estalvio de llistar-les aquí perquè no me’n vull anar de tema.
Què significa, exactament, aquesta reflexió tan circular i definitiva? Sona a lament poètic sobre la condició humana davant la tecnologia, com si el progrés, en comptes d’alliberar-nos, ens hagués anat buidant de mica en mica. Estem en decadència creativa perquè ens condicionen la mecanització i l’eficiència? Si el que fèiem fa cinc anys era millor, i el que farem d’aquí a cinc anys serà pitjor, com serà el que produirem d’aquí a quinze? Continuarem creant? Seran artefactes realment nostres? O estarem tan contaminats per l’algoritme que ja ni reconeixerem la nostra empremta?
I fins quan, exactament, la perfecció d’una peça ben feta ens continuarà emocionant? Potser arribarà un punt en què tot serà tan impecable, tan automàtic, que el que de debò commourà serà una errada humana: una taca de tinta, un marge descentrat, una falta ortogràfica o una veu que trontolla.
Dir que abans ho fèiem millor pot ser un acte de resistència, sí, però també una postura romàntica i pessimista. És molt propi d’un artesà veterà que encara estima el que fa. Subratllo encara, perquè tal dia farà un any i ves a saber si quedarà algú amb la tinta sota les ungles, la paciència de repassar les línies amb una lupa i les ganes de tornar a començar només perquè una cosa «no acaba de quadrar».
Potser, al final, tot plegat no és més que això: una manera de dir que encara som aquí. Que encara hi ha persones que fan coses que demà ja no es faran —o només faran les màquines—. Que encara fem coses deixant-nos portar per les derives. Que encara —encara!— ens recreem en trucades que duren més del que caldria.
Una abraçada des de l’H6,
Ingrid
