Et penses que el dubte és un vestigi de la ignorància. Una cosa que només apareix quan comences, perquè encara no tens les eines. Com si el neguit que et fa recular una mica cada vegada que t’enfrontes a un projecte fos només un símptoma provisional. Una molèstia que desapareixerà quan siguis “bona”. O, com a mínim, quan t’hi sentis.

T’ho creus de debò, i és normal.

Amb els anys milloraràs, però no de la manera que imagines. No hi haurà un moment precís en què et sentiràs segura. El que passarà, en canvi, és que allò que avui t’entusiasma, amb el temps, et semblarà només correcte. El teu criteri evolucionarà al mateix ritme que tu. I la teva idea del que és un projecte excel·lent es redefinirà una vegada i una altra, allunyant-se una mica més cada cop que pensis que ja l’has atrapat.

T’adonaràs que no és gens fàcil trobar idees que realment et semblin significatives. I et costarà entendre per què, després de tants anys, no resulta més senzill. I, en lloc de conformar-te amb tenir més experiència, descobriràs que com més saps, més complex és crear alguna cosa que, per a tu, valgui la pena.

Ningú t’haurà avisat que, com més bagatge tinguis i com més coses hagis vist, més difícil serà crear alguna cosa nova. I encara més, sorprendre’t a tu mateixa amb una idea que no et recordi vagament a alguna altra cosa que ja coneixes.

Fins que un dia, potser un matí qualsevol de novembre d’aquí a uns quants anys, camí de l’estudi en un autobús, t’adonaràs que tot està bé així. Perquè, finalment, hauràs arribat a un punt on entens i abraces la contradicció d’algú que estima profundament la seva feina, però que, de tant en tant, també l’engegaria a pastar fang.

I serà llavors quan ho veuràs tot amb una altra mirada. Entendràs que, si no haguessis estat com eres —obstinada fins al límit del que és raonable, incòmoda, autoexigent fins a l’absurd— no hauries arribat fins aquí. Que, si no t’haguessis exigit tant, si no haguessis estat tan insatisfeta, tan encuriosida, tan obsessionada amb millorar, potser hauries viscut més tranquil·la, però també més lluny del que ara pots arribar a fer.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid