He llegit que Groenlàndia és una enorme illa ubicada a l’extrem nord d’Amèrica del Nord, tot i que políticament forma part del Regne de Dinamarca. Que el seu nom és una de les operacions de màrqueting més antigues que es coneixen per intentar atraure els colons vikings fa més d’un mil·lenni, però que els nadius no n’hi diuen Groenlàndia, sinó Kalaallit Nunaat. Que Kalaallit Nunaat vol dir “terra dels Kalaallit”, que els Kalaallit constitueixen el grup més nombrós d’inuit groenlandesos i que aquests es concentren a Kitaa. Que aquest territori és un dels llocs més verges del món amb un paisatge únic ple de fiords, icebergs i enormes glaceres, i que des d’allà es poden contemplar les famoses aurores boreals. Que les aurores boreals no són altra cosa que el resultat de la interacció dels vents solars amb el camp magnètic de la terra, que una glacera és una massa gruixuda de gel i neu, i que un fiord és una antiga vall glacial que ha estat inundada per l’aigua del mar. Que el 80% de la superfície de Groenlàndia està coberta de gel i que només la zona sud és habitable. Que és una de les illes més grans del món —mesura més de quatre vegades la península Ibèrica— i que hi viuen menys de seixanta mil persones. I que això la converteix en una de les densitats de població més baixes del món mundial. Que el 88% de la població és inuit i la resta d’origen europeu. Que en general el territori està per sota dels 1.500 metres d’alçada, però que la serralada Watkins, a la costa oest, arriba fins als 3.700 metres amb el cim Gunnbjørn Fjeld. Que tot i que hi ha poblacions separades per milers de quilòmetres de distància, no hi ha ni trens ni carreteres per anar d’un lloc a l’altre. Que les alternatives a desplaçar-se a peu són l’helicòpter, l’avió, el vaixell, la moto de neu o bé el trineu estirat per gossos. Que les cases es pinten de colors per poder ser reconegudes quan la neu les cobreix parcialment de blanc. Però que aquest sistema deixa de funcionar quan estan cobertes del tot. Que si entrem dins d’una d’aquestes llars no hi trobarem gaire diferència respecte a la nostra, però sí en el que hi ha dins la nevera.

També que les muntanyes i parets de granit més belles i grans de Groenlàndia es troben al fiord Tasermiut, que es diuen Ketil i Ulamertorssuaq, i que estan considerades com una de les deu meravelles de l’àrtic. Que poden arribar a haver-hi icebergs tan alts com un edifici de quinze plantes i que el que veiem a la superfície és només el 10% o 20% del seu tamany real. Que l’escriptor Hemingway i el psicoanalista Freud es fixen en aquesta proporció com a metàfora de les seves respectives teories de l’iceberg. El primer per explicar que un relat només ha de mostrar una mínima part de la història, el segon per explicar que només el 20% de les nostres decisions són conscients mentre que la resta són inconscients. Que els icebergs atrauen foques i aus perquè poden utilitzar-los com a plataformes on descansar una estona mentre en rastregen els voltants buscant aliment. Que tot i que als voltants d’aquests hi ha una gran riquesa de fauna marina, a dins d’un iceberg no hi viu res. Però que aquest “res” en realitat és un “res” entre cometes, perquè aquesta massa de gel conté nutrients i minerals que són beneficiosos per a la vida marina. I en fondre’s el gel, molts organismes es beneficien de minerals com ara el ferro, que és indispensable perquè aquests facin la fotosíntesi i respirin, a més de ser un dels nutrients més importants per al creixement del fitoplàncton. Que el fitoplàncton és la base de la cadena alimentària marina i el responsable d’aproximadament la meitat de l’activitat fotosintètica mundial. Que el desgel contribueix a fixar el CO₂ atmosfèric alterat pel mateix escalfament global que provoca que es fongui. Que a Groenlàndia no hi ha ni arbres, ni tampoc boscos. Però que segons un estudi realitzat fa poc amb l’eADN de mostres del terra, s’ha vist que fa dos milions d’anys el paisatge no era gel, sinó un frondós bosc boreal ple de vegetació i animals com ara el mastodont, que no pot equiparar-se amb cap altre ecosistema que coneixem. I que això, segons Kurt H. Kjær de la Københavns Universitet, obre una porta a un passat pràcticament perdut.

També he llegit que gran part de l’any el territori es manté congelat i que gairebé no hi ha hores de llum. Però que a l’estiu la lluminositat és increïble, per tota la llum que reflecteixen el gel i la neu. Que no tenen pas cent paraules per referir-se a la neu. Ni cent, ni cinquanta. Ni tampoc per referir-se al color blanc. Que tampoc allà es van inventar els iglús de neu, ni la majoria els va arribar a construir mai. I que els inuit ni es fan petons amb el nas, ni et cedeixen la dona com a gest d’hospitalitat. Que hi ha fins a quinze espècies diferents de balenes i que algunes poden arribar a viure fins a dos-cents anys. Que a raó dels efectes del canvi climàtic, la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa ha classificat oficialment l’os polar com a espècie vulnerable. Que el pèl d’aquest no és blanc, sinó transparent. I que allà no n’hi diuen ‘os polar’ sinó ‘tornassuk’, que vol dir ‘mestre que ajuda els esperits del poble inuit’. Que ‘inuit’ vol dir humà. Que referir-nos a ells com a ‘esquimals’ connota menyspreu, perquè és una paraula creada pels nadius nord-americans que entraven als poblats i els mataven a tots. Que ‘esquimal’ significa ‘menjador de carn crua’. I que des de 1977 s’ha establert la paraula ‘inuit’ com l’única paraula vàlida i oficial a utilitzar en la majoria dels textos i diccionaris de tot el món. Que hi ha tres classes d’inuit, cadascun amb el seu propi idioma. Que els Kalaallit parlen Kalaallisut, els Tunumiit parlen Tunumiit Oraasiat i els Inughuit parlen Inuktoun. Que el pobre inuit creu que la llengua és l’únic instrument que s’esmola amb l’ús. I que, tal com nosaltres, consideren que aquesta està estretament lligada amb la seva cultura. Que mai diuen adéu, sinó fins aviat, perquè sempre tenen l’esperança de tornar-te a veure. Que amb l’arribada de l’home blanc als seus territoris van arribar també el tabac, l’alcohol i les armes. Que no tenen cap paraula que signifiqui guerra, ni tampoc l’han practicat mai. Que resolien els conflictes interns, excepte l’assassinat, practicant el duel cantat, perquè per ells ha estat sempre més important restablir de nou la pau i l’ordre que no pas administrar justícia. Que durant aquests duels s’improvisaven cançons i poemes satírics i es deien insults com ara tros de gel, cua de guineu, nas de guilla, ren boig i altres agudeses que eren acollides pel públic amb una enorme rialla. Que aquests duels posaven de manifest la capacitat inventiva d’un poble que era capaç de solucionar un conflicte de manera cruel, però pacífica. Que a la pel·lícula de 1934 ‘Palos brudefærd’, de Knud Rasmussen i Friedrich Dalsheim, Paulus i Samu representen un duel cantat que ja havien fet el 1920. Que el 26 de juny de 1906, a la costa est de Groenlàndia, el filòleg danès William Thalbitzer va aconseguir fotografiar un duel cantat entre Nujaqpik i Kuitse. I que aquesta és una de les poques imatges que es tenen d’aquesta antiga tradició. Que l’Anda Kuitse era un caçador i xaman de Kulusuk, a la costa est de Groenlàndia, i que va ser una de les últimes persones a realitzar un duel cantat abans que les autoritats daneses els prohibissin. Que Kuitse havia heretat del seu avi i el seu pare la tradició de la dansa del tambor, i que és una de les últimes persones amb vida que ha memoritzat alguns d’aquests duels. I que, segons l’antropòleg Francesc Bailón, l’Anda és l’autèntic poeta de l’Àrtic. Que quan li van demanar quin era el somni del seu poble a un inuit groenlandès anomenat Upaluk Poppel, aquest va respondre: la independència per mantenir la nostra terra i identitat.

Que com que aquest any s’han superat les temperatures més altes en l’últim mil·lenni, les glaceres podrien estar-se fonent cent vegades més ràpid del previst. Que Groenlàndia podria ser l’únic país en veure-li avantatges al canvi climàtic, perquè això li permetria impulsar l’agricultura, la pesca i les seves explotacions. Perquè amb l’escalfament del planeta, moltes espècies de peixos estan arribant allà en notar com s’escalfen les aigües on actualment viuen. Perquè existeix una espècie de farina rocosa rica en minerals generada pel desgel que suposa un problema per als fiords groenlandesos, però que podria servir d’adob per als sòls àrids i esgotats d’Àfrica i d’Amèrica del Sud. I perquè, com que el sòl de Groenlàndia conté microorganismes que protegeixen les patates dels fongs contra els quals lluiten els agricultors de patata de tot el món, aquest país podria convertir-se en el principal exportador de patata a nivell mundial. Però que tot això potser ni caldria ressaltar-ho perquè en Francesc Bailón em va dir que el canvi climàtic suposa una amenaça terrible per al territori. Diu que fa poc, per posar només un de molts exemples, hi ha hagut caçadors que han perdut tots els seus gossos en trencar-se el gel debilitat per les altes temperatures just quan passaven per sobre.

També he llegit que allà la majoria de les persones dins la política són dones. Que el menjar tradicional es basa principalment en la carn de mamífers marins com foques i balenes. Que no existeix la propietat privada perquè el sol és de l’estat i tu els demanes permís per plantar la teva casa i ells te’l cedeixen. I aquí una curiositat curiosa: he llegit que l’iceberg contra el que va xocar el Titànic, venia de Groenlàndia.

A més a més, vaig escoltar  un home en un vídeo que deia que mai saps quan es fondrà una glacera. Que és una cosa incontrolable. Que es veu que hi ha un moment en què es comencen a sentir trons, cada vegada més a prop, fins que pum, hi ha un moment, que pel que sigui, és el moment, i la glacera es desploma creant un gran espectacle. També en Francesc em va dir que l’esfondrament d’una glacera sona com trons ‘a lo bèstia’. I que a Groenlàndia un s’adona que l’ésser humà és molt petit i que la natura és immensa. Que allà un pren consciència de què realment està al darrer lloc on la nostra espècie pot viure. Diu que només baixar de l’avió, si fa bon temps, un s’adona que allà es troba la darrera frontera humana vital i que el silenci té el seu propi so. I tot i que no vaig poder arribar a escoltar bé l’àudio del so del silenci que em va posar mentre parlàvem, jo me’l vaig començar a imaginar. També em va dir que el que expressa el país és la capacitat d’un poble que viu en perfecta simbiosi amb el seu entorn i que això és el que també acaba percebent qui hi va de visita. A internet he trobat un web que explica que els mites i llegendes de Groenlàndia estan impregnats del paisatge natural del país, de la foscor i de la duresa de la vida del caçador. Explica que, donat que la natura ha tingut sempre un poder enorme i una força decisiva en la vida dels inuit, se l’ha personificat i atorgat una vida tangible en abundants històries i mites. Que per molt que a nosaltres aquest territori ens pugui semblar un paisatge gelat i àrid, per als inuit és un territori ple d’històries, criatures i esperits. Que tradicionalment es creu que tots els animals tenen una ànima i que aquests no es cacen, sinó que es deixen caçar. Que per això, quan un caçador capturava una presa, calia que aquest li agraís que li hagués entregat la seva vida. I que si no ho feia, es crearia un desequilibri que podria provocar moltes desgràcies.

Allà, i a altres pàgines i vídeos de YouTube, he conegut l’Arnakuagsak (‘vella dona del mar”) o Sassuma Arnaa (“mare de les profunditats”) que és una de les criatures mitològiques més conegudes de Groenlàndia. Que a part d’aquests dos, existeixen altres noms per referir-se a ella, així com moltes altres versions de la seva història. Que se la considera com la deessa i esperit del mar més important de l’Àrtic i que, tal com tots els esperits de l’Àrtic, és una força natural d’origen tràgic associada als animals que vetlla per l’ordre i equilibri de la natura. Que aquest mite s’ha anat transformant al llarg dels anys fins a convertir-se en un símbol contra l’escalfament global, la caça i pesca massives, i a favor del respecte i preservació dels oceans. He trobat una versió que diu que es tractava d’una jove que vivia amb el seu pare en una època on encara no existien els animals marins. Que quan va tenir edat de ser casada, va aparèixer un jove caçador i va decidir anar-se-n’hi amb l’esperança d’una bona vida. Però que llavors, com que en lloc de carn i pells aquest li va donar peix per menjar, va descobrir que el seu marit era en realitat una au marina. Que davant d’això el seu pare la va anar a socórrer amb el caiac, però que quan tornaven, les aus marines els van començar a atacar per fer-los caure de l’embarcació. Que és llavors quan el pare decideix llançar a la filla al mar per retornar-la al marit i així ell salvar-se. Que mentre ella intenta desesperadament enfilar-se de nou al caiac, el pare decideix tallar-li els dits articulació a articulació perquè no ho aconsegueixi i que aquestes peces, en caure a l’oceà, es converteixin en mamífers com ara la foca, la morsa o la balena. Que al final la noia s’enfonsa i es transforma en un esperit amb cua de peix que protegirà per sempre més els animals que viuen a la seva llarga cabellera que és el mar. Però en una altra versió llegeixo que en lloc d’un jove caçador, el marit és un gos. O en una altra que es casa amb un gos per apartar-se del seu pare i que és aquest qui la llança al mar per castigar-la. O en una altra que la tempesta que els fa caure arriba després que el pare es negui al fet que la filla es casi amb un avi. O en una altra que es casa amb el gos, però que els fills que acaben tenint junts són els avantpassats dels homes blancs i els nadius nord-americans. Totes les versions concorden en què a partir d’aquest episodi, quan algun humà cometi actes que no contribueixin a preservar la naturalesa i la vida marina, la seva cabellera s’enredarà i, enfadada, la deessa impedirà que els animals arribin a la superfície perquè els humans es moriran de gana. He llegit que es creu que després, només un Angakooq o un xaman poden pacificar-la fent un viatge espiritual fins a ella i pentinar-la fins que alliberi de nou els animals.

També he vist un altre vídeo on expliquen la història de l’Erlaveersinioqq, un aterridor recordatori de què quan es viatja sol per la salvatge naturalesa, s’ha de vigilar. Expliquen que aquesta dona atrau els viatgers perduts a la seva cabanya. Que apareix a vegades com una dona preciosa i d’altres com una vella grotesca. Que el que pretén, mentre va picant el seu tambor amb un ulu, és fer riure a aquell qui troba. I que quan aquest li somriu, ni que sigui una mica, aquesta li salta a sobre i el destripa amb un tall al ventre per a treure-li el fetge i els intestins. Que després ho posa tot en un plat gran i que, si un vol sobreviure, cal que s’ho mengi tot de nou abans que ella ho faci. He llegit que un ulu és un ganivet utilitzat tradicionalment per les dones inuit, les yupik i aleutes, que s’utilitza per escorxar, netejar animals, tallar els cabells dels infants, tallar aliments, per defensar-se d’algú o, fins i tot, per tallar blocs de gel.

També he descobert la figura del Qivittoq. He llegit que està present arreu de Groenlàndia i que apareix quan algú abandona la seva comunitat avergonyit, a causa de la ira o del dolor, per no molestar als del seu entorn amb el que fos que l’estigués pertorbant. I també he descobert l’Ikusik: un cadàver sense braços que s’arrossega sobre els colzes a gran velocitat per atrapar aquells que intenten fugir-ne. Que caça i menja humans vius que van profanar la seva tomba o que van morir amb gran ira i penediment. Que té molts noms diferents i que les històries sobre aquesta criatura es poden trobar tant a ciutats grans com petites. I que avui en dia s’ha acabat convertint en una llegenda urbana en històries sobre túnels i campaments d’estiu per alertar als joves de què han d’estar atents al seu entorn un cop es fa de nit.

En Joan Salarich, director d’aquest festival, m’ha compartit un document amb informació que també ell ha anat recopilant sobre aquest territori. Allà hi llegeixo que l’any 982 dC el navegant i explorador viking Erik Thorvaldsson, també conegut com a ‘Erik el Roig’ pels assassinats comesos a Islàndia, arriba a les costes de Groenlàndia i la bateja amb Grönland, “terra verda”. Que la cultura anomenada Thule, antecessora moderna dels inuit històrics, va arribar a Groenlàndia entre el 1100 i el 1200 dC procedents de l’estret de Bering i aprofitant un període de clima més càlid. Que a partir del 1200 dC s’inicia un refredament climàtic que culmina entre el 1650 dC i el 1850 dC en l’anomenada Petita Era Glacial. Que els Thule es van haver d’adaptar als nous canvis, però que van fer-ho de maneres diferents segons la zona on estaven establerts, com a conseqüència de condicions meteorològiques, recursos econòmics o àmbit geogràfic de cada zona. Que per aquest motiu, van aparèixer grups inuit diferents els uns dels altres. Que sigui pels canvis en el clima, per la baixada del preu del vori de morsa o per altres circumstàncies, els assentaments noruecs van anar desapareixent i el territori va quedar en mans de grups inuit. Que malgrat això, Dinamarca no va renunciar a reclamar l’illa que havia heretat dels nòrdics. Que a principis del segle XVIII Dinamarca en va afirmar la sobirania. Que fins al 1940 Groenlàndia havia estat una societat protegida i molt aïllada. Que el 1953, superades les conseqüències de la II Guerra Mundial, Groenlàndia es va convertir en un comtat del Regne de Dinamarca i va superar així el seu estat colonial. Que les polítiques daneses envers Groenlàndia van consistir en l’assimilació cultural. Que el govern danès va promoure l’ús exclusiu de la llengua danesa a nivell oficial i va exigir als groenlandesos d’anar a Dinamarca per a l’educació postsecundària. Que el 1979 Dinamarca va començar a cercar un estatut diferenciat per a Groenlàndia. Que a partir de 2009 Groenlàndia es va guanyar l’autogovern, assumint competències en justícia, policia i recursos, però que Dinamarca en manté el control d’afers exteriors i defensa. Que el groenlandès és única llengua oficial a Groenlàndia. I que aquests avenços es consideren un pas decisiu cap a la possible independència total de Dinamarca. També al document d’en Joan hi llegeixo que Groenlàndia va ser el terreny de joc utilitzat pel noruec Fridtjof Nansen per provar les seves teories sobre l’exploració polar, i que el 1888 va organitzar una expedició per creuar Groenlàndia i posar-les en pràctica. Que ho va fer amb un grup de només sis membres, seleccionats i ben preparats, i que van sortir de la costa est per anar a Nuuk, creuant així l’illa d’est a oest. Que això els facilitava trobar un vaixell pel retorn al seu país, però que, per altra banda, els invalidava de tornar enrere. Que la travessa amb esquís, de més de 400 km, els va exigir quaranta-nou dies d’esforços i una ascensió de 2.720 metres. Que els va servir per comprovar que, tal com sostenia Nansen, el centre de l’illa no era habitat. Que de tornada a Oslo va ser rebut com un heroi, però que, lluny d’acomodar-se, va iniciar un nou projecte: arribar al Pol Nord. Que tot i que era conscient dels problemes que havien afectat les expedicions anteriors, va començar a dissenyar un vaixell revolucionari pel que fa a forma i materials. Que amb aquest nou disseny pretenia evitar les avaries causades per la pressió del gel i experimentar la teoria de la deriva polar, permetent que fossin els corrents els que arrosseguessin la nau cap al Pol Nord. Que el vaixell tenia una tripulació de només dotze homes i les provisions adequades per a evitar el problema de l’escorbut. Que va sortir de Christiania -actual Oslo- el juny de 1893 en direcció a Sibèria. I que des d’allà, a l’alçada de les illes de Nova Sibèria, el Fram va entrar en el gel. Que com que els corrents no van portar el vaixell cap on es tenia previst, Nansen va decidir intentar arribar al Pol Nord creuant la banquisa, acompanyat de Hjalmar Johanssen i trineus amb gossos.

Que a la primavera de 1895 els dos expedicionaris van sortir en direcció al Pol Nord, però que les condicions del gel, inicialment bones, es van començar a tòrcer. Que quan es trobaven a una latitud de 86° 14′ i a 386 km de l’objectiu -rècord en el seu moment- Nansen va decidir tornar. Que llavors els dos homes van iniciar una travessa heroica de 670 km per arribar a l’arxipèlag de Francesc Josep. Que durant setmanes es van alimentar d’ossos polars que caçaven o dels seus mateixos gossos. Que finalment van poder arribar a l’arxipèlag, on van ser rescatats, i que el 1896 el Fram, alliberat del gel, va tornar a Noruega. Que a part de destacar com a explorador, Fridtjof Nansen també va fer-ho en la política quan va intervenir en la dissolució de la Unió entre Suècia i Noruega. Que a partir de 1918 va treballar pels desplaçats de la Primera Guerra Mundial. Que va organitzar l’ajuda als refugiats de Rússia, Armènia i Grècia, a més de reintegrar a les seves llars 450.000 presoners de guerra. I que el 1922 va rebre el Premi Nobel de la Pau. També allà hi he llegit que Robert Edwin Peary, un enginyer civil nord-americà, va voler arribar el primer al Pol Nord per obtenir fama i diners. Que durant les visites que fa a Groenlàndia coneix diversos inuit que l’entrenen en tècniques de supervivència. Que la seva missió fracassa diverses vegades, però que, durant les seves estades, forja amistat amb els inuit que comparteixen amb ell coneixements per explorar la regió. Que, com que també li expliquen com fabricar ganivets i puntes d’arpó, extreuen el ferro d’uns meteorits i decideix plantar-se el 1895 a Nova York amb dos meteorits: un de tres tones i un altre de quatre-cents quilos. Que aquest filó dels meteorits el porta a col·laborar amb el Museu d’Història Natural de la ciutat per tal d’estudiar-los, però que un dia decideix presentar-se també amb un grup d’’esquimals’ perquè els novaiorquesos puguin gaudir de l’espectacle de contemplar-los. Que menys de vuit mesos després de la seva arribada, quatre dels inuit que va portar havien mort per malalties contra les quals no estaven immunitzats. Que un cinquè és deportat a Groenlàndia i que Minik, el darrer, es va anar integrant a poc a poc dins de la societat nord-americana. Que aquest va descobrir que l’enterrament del seu pare Qisuk, un dels sis inuit arribats el 1897, havia estat una farsa i que el seu cos s’exhibia al Museu d’Història. Que els intents de Peary per arribar al Pol Nord continuen fracassant i que es nega a retornar Minik a Groenlàndia aprofitant un d’aquests viatges. Que arriba finalment al Pol Nord el 1909, però que ja no havia estat el primer. I que és durant aquell any quan Manik aconsegueix tornar a Groenlàndia però que, després de viure durant dotze anys als Estats Units, s’hi troba absolutament desubicat. Que afortunadament la sort de Peary va canviar i les seves investigacions van ser catalogades de falses. I que es va posar al descobert el tracte despectiu que va tenir cap a les comunitats indígenes i la seva cultura, a més del seu enriquiment personal: va vendre els meteorits al Museu d’Història per 40.000 dòlars de l’època, mentre que el caçador inuit que el va acompanyar fins al lloc on eren va rebre, a canvi, només un fusell. Que la cursa per arribar al Pol Nord va seguir, no només per mitjans terrestres. Que es van produir intents per part de Gregoriy Sedov el 1913, de Roald Amundsen i Lincoln Ellsworth en hidroavió el 1925, i de Rober Evelyn Bird també en avió el 1926. I que finalment, el 1926, Roald Amundsen, Lincoln Ellsworth i Umberto Nobile són els primers humans a veure el Pol Nord, viatjant amb el dirigible Norge. Que Roald Amundsen, possiblement l’explorador més important de la història, afegia el Pol Nord a les altres dues grans conquestes que havia protagonitzat: trobar el desitjat Pas del Nord-oest el 1906 i ser el primer home a arribar al Pol Sud el 1911. Que el 1948, sota les instruccions de Josif Stalin, una expedició científica russa a les ordres d’Aleksandr Kuznetsov va ser la primera a posar-hi els peus. I que el 1969 l’explorador britànic Wally Herbert fou el primer home no només a arribar al Pol, sinó també a creuar la banquisa polar.

En Joan, a banda d’aquest text, també em fa arribar un article del 16 de maig de 2023 del Vilaweb amb el títol “Aki-Matilda Høegh-Dam: Farem un referèndum d’independència a Grenlàndia peti qui peti”, i el subtítol “Entrevista a la diputada grenlandesa, que s’ha fet viral aquests darrers dies per haver-se negat a parlar en danès al parlament”. L’article, escrit per Alaaddine Azzouzi, descriu Aki-Matilda Høegh-Dam (1996, Hillerød, Dinamarca) com la diputada més jove del parlament danès i també la més jove elegida de Groenlàndia. Diu que la parlamentària del Siumut, partit de centreesquerra, és coneguda pel seu activisme a favor dels drets dels infants i dels indígenes. Que té ascendència mixta: groenlandesa i danesa, però que es considera groenlandesa. Que Høeg-Dam s’ha fet viral darrerament perquè va protagonitzar una escena inèdita al parlament danès quan aquesta es va negar a parlar en danès i es va expressar en la seva llengua nativa inuit, el groenlandès, desobeint així la presidenta de la cambra. Declara que “la gent es va quedar tan sorpresa de veure’m parlar groenlandès davant els danesos, que molts em van dir que havien plorat en veure el meu discurs”. En les respostes a l’entrevista explica que la relació entre Groenlàndia i Dinamarca té un significat històric que no es pot passar per alt. Que Groenlàndia ha estat colònia danesa fins al 1953. Que el colonialisme danès ha estat tan fort que a molts groenlandesos no se’ls ha permès parlar groenlandès. Que els han fet tenir por de parlar la seva llengua per fer discursos, cantar i crear música. Però que finalment ara els groenlandesos han perdut la por. Que considera que era essencial fer el seu discurs en groenlandès per reconèixer la identitat cultural de Groenlàndia i per preservar la llengua i el seu patrimoni. Que aquests darrers quatre anys ha sortit a la llum un gran nombre de fets històrics que Dinamarca havia mantingut en secret, que demostren que el govern danès va intentar de cometre un genocidi contra el poble de Groenlàndia. Que l’opressió dels groenlandesos s’ha convertit en un debat polític. I que això ha fet que molts groenlandesos s’hagin animat a parlar encara més groenlandès perquè és molt important pel seu sentit de pertinença. Que les llengües són molt més que un mitjà de comunicació perquè són l’essència mateixa de la identitat cultural, donant forma a una visió del món. I que a més a més, a Groenlàndia està havent-hi una recuperació del patrimoni cultural també a través dels tatuatges facials i els tatuatges a les mans, perquè s’estan tornant cada vegada més habituals. El periodista destaca un fragment del discurs de Høeg-Dam on es fa esment a la que ella considera com una de les atrocitats més notòries del colonialisme danès: l’esterilització forçada de dones groenlandeses durant els anys seixanta i setanta. I ella respon que sí. Que un exministre danès va declarar al parlament, exactament on ella va fer el seu discurs, que estava content d’haver aconseguit amb això haver reduït la població groenlandesa a fi d’estalviar molts diners. Que se li va trencar el cor en veure com d’orgullós n’estava, perquè moltes eren nenes petites de dotze anys que ara en tenen seixanta i no han pogut tenir fills. Que aquests anticonceptius eren il·legals a Dinamarca, però els van fer servir en dones groenlandeses. També diu que a Groenlàndia hi ha uns 55.000 groenlandesos i es diu que al voltant del 90% de la població parla groenlandès. I que a Dinamarca hi ha uns 14.000 groenlandesos, però que no se sap quants parlen groenlandès. Que és evident que el danès encara té un pes fort a Groenlàndia, però que creu que cal esforçar-se molt per protegir la llengua. Que per fer-ho, creu que cal estendre l’ús del groenlandès i que això comença pels llocs públics, com ara el parlament. I que cal implementar més programes educatius a les escoles per tal de garantir que les generacions futures també abracin el seu patrimoni lingüístic. Més enllà de la llengua, diu que el seu partit és independentista perquè creuen que, per tenir veritables societats igualitàries, s’han de crear marcs d’actuació igualitaris. Que això a tot el món es fa mitjançant la formació d’estats. I que convertir-se en estat significa ser respectat pels països de tot el món i col·laborar de tu a tu respectant les diferències lingüístiques. Diu que Dinamarca els continua considerant inferiors. I que amb la independència s’assegurarien que la seva relació amb el món es basa en la igualtat. Que avui dia Dinamarca continua sent un govern colonial perquè actualment no és una confederació ni un govern federal. Que faran un referèndum per la independència ‘peti qui peti’. Que si Dinamarca prova d’aturar-lo, les Nacions Unides hi poden intervenir, perquè l’ONU ja va anunciar el 2009 que la població groenlandesa és un poble propi protegit pel dret internacional per a fer un referèndum. I que com que hi tenen tot el dret, ho faran.

També he llegit que a la gastronomia tradicional groenlandesa no trobem gran varietat d’ingredients ni preparacions. Que s’han alimentat sempre del que tenien a mà i amb el que el clima els permetia. Que a la seva dieta no hi trobem ni pa, ni patates, ni cereals, i que gairebé no consumeixen làctics, fruites o verdures. Que avui dia hi ha una gran afició a les patates fregides i altres plats menys saludables que han arribat d’Europa i el Canadà. Que, tot i que la dieta es basa pràcticament en greix i proteïna, extreuen de totes les parts dels animals moltes de les vitamines que nosaltres obtenim de la fruita i de la verdura. Que, per exemple, per aconseguir la vitamina C consumeixen òrgans crus, vísceres de foca i col·lagen de la pell dels animals. Que hi ha un plat que es diu mattak que consisteix en pell de balena amb part de l’última capa de greix subcutani, que es menja mossegant per extreure el gust, però empassant ràpidament perquè no resulta gaire agradable a la boca. Que altres vitamines com ara la A, la D i la A les obtenen del greix dels animals. Que allà no hi ha ni vaques, ni porcs, ni gallines. Que els animals que mengen són el ren, el bou mesquer, la foca, la balena, la morsa, peixos com el fletan o el capellà, el cranc de neu o les gambetes. Que el plat nacional es diu suaasa, que significa sopa, i que aquesta pot ser tant de balena com de foca. Que hi ha un plat que es diu kiviak que consisteix en carn de foca cuinada farcida d’alques i marcada amb el seu propi greix. Que per preparar-lo, se li talla el cap a la foca, se la neteja per dins i al seu interior s’hi introdueixen els cossos de centenars d’algues. Que després d’això, el tors de la foca és sepultat a la terra freda i es deixa fermentar durant uns set mesos. Que aquest plat acostuma a anar acompanyat del mattak i el hárkarl (carn de tauró tòxic que es cura durant mesos). I que finalment tot això també s’acompanya d’un aiguardent típic anomenat brennivín. Que el hárkarl es consumeix en fase de descomposició perquè el seu contingut en urea i òxid de trimetilamina fa molt poc aconsellable el seu consum fresc. Que aquest plat va sorgir en l’època dels vikings, i que aleshores, fer una mossegada a un plat de carn podrida tampoc era una cosa tan greu com podem pensar ara. Que actualment, en lloc de podrir-se de qualsevol manera, assequen la carn en un espai especialment dedicat al hákarl i que aquesta es talla a trossos perquè la toxina s’evapori més ràpid.

També he llegit la història del cafè groenlandès, que és un cafè que es pren després de sopar i s’elabora amb dos principals ingredients: el kahlua el tullamore. Que l’un representa la dolçor de la dona i l’altre la fortalesa de l’home groenlandesos. Que a aquesta barreja s’hi afegeix un cafè sol que simbolitza la foscor de l’hivern. Que després s’hi afegeix nata muntada, símbol de la neu i els icebergs. Que finalment s’escalfa al foc Grand Marnier dins un cullerot amb el qual un cop encès es banya el cafè i se li cala foc. I que això provoca una flama blava que representa una aurora boreal.

Aquest any també he vist el nou anunci de la Free Damm d’Estrella Damm on representa que els dos protagonistes gaudeixen d’una cervesa sense alcohol a Groenlàndia dins d’una banyera a l’aire lliure. Li comparteixo a en Francesc Bailón durant una de les nostres trucades i em diu que no l’ha vist. Minuts després rebo un mail seu on em diu que l’acaba de veure i que allò no és Groenlàndia. Ni pel paisatge, ni pel senyor que porta les cerveses. Que aquest no és inuit, ni parla groenlandès. Que més aviat sembla noruec. I que a més, a Groenlàndia no hi ha ostres. Que l’anunci, tot i ser conya, li sembla una falta de respecte. I que creu que si aquest anunci el veiessin els groenlandesos, pensarien que som uns ignorants per a més a més mostrar un home blanc fent de cambrer com a representant del seu poble.

També he trobat a internet un conte que es titula ‘El jove de greix de balena’ i que diu així: Hi havia una vegada una jove el nuvi de la qual es va ofegar al mar. Els pares no podien fer res per consolar-la i cap dels altres pretendents que tenia li interessava. Ella només volia el qui s’havia ofegat. Un dia va agafar un tros de greix de balena i li va donar la forma del seu xicot, modelant fins i tot les faccions del seu rostre. La semblança era perfecta. Ai, tant de bo fos real!, es deia la jove. Així que va fregar el seu pubis amb la mantega de balena. I vinga, vinga fregar! Fins que de sobte, la figura de greix va cobrar vida i es va convertir en el seu estimat nuvi. Que contenta es va posar! El va presentar als pares, dient-los: Com veieu, en realitat, no es va ofegar. Llavors el pare de la noia els va donar permís per casar-se i ella se’n va anar amb el seu noi de greix de balena a una petita cabana als afores del poble. En aquella cabana a vegades hi feia moltíssima calor i, quan això passava, ell se sentia cansadíssim. Li deia: Frega’m, estimada. I aleshores ella li fregava tot el cos amb el pubis. I així el reanimava. Un dia el noi de greix se’n va anar a caçar foques de pell clapejada. Com que el sol picava amb força, va començar a suar i, tal com anava suant, s’anava encongint. Quan va arribar a la costa, la meitat d’ell s’havia fos, i en sortir del caiac, va caure a terra, convertit en una massa de greix de balena. Quina llàstima!, van dir els pares de la jove. Tan bo com era…! La noia va enterrar el greix de balena sota un munt de pedres i es va posar de dol. Es va tapar la fossa nasal esquerra. Ni cosia, ni menjava ous d’ocell marí, ni carn de morsa. Visitava cada dia la tomba de greix de balena i parlava amb ella; i mentre ho feia, feia tres voltes al voltant d’aquesta en la direcció del sol. Quan va acabar el dol, la noia va agafar un altre tros de greix de balena i va començar a modelar-lo una altra vegada. Li va donar la forma del seu xicot ofegat, i un cop llest, va tornar a fregar el seu pubis amb la figura. I de sobte, com per art de màgia, allà hi va passar a tenir el seu xicot altra vegada, dient-li: Frega’m, estimada. Fi.

He trobat un vídeo d’en Francesc Bailón a YouTube. Dura només vint-i-set segons. En aquest es veu un paisatge blanc d’on sobresurt una gran muntanya de pedra negra. No és de nit. El cel és del mateix color que la neu. A la part central d’aquesta zona rocosa hi ha una llengua nevada en forma de tobogan per on uns gossos estiren un trineu que encara no acabem de veure. Són un total de deu gossos i no sembla fer-los por el pendent. Corren avall estirant i quan el trineu es troba al límit des d’on deixar-se caure, s’aturen. Com si algú els ho hagués dit. La persona que porten damunt del trineu dirigeix el vehicle cap al cantó per no caure de cara i comença a patinar avall. Els gossos arrenquen a córrer, borden i ensumen la neu. El trineu baixa amb èxit i les veus d’una petita audiència que no veiem ho celebren. També la del que ho grava.

A més a més, he llegit que no és fàcil orientar-se en condicions meteorològiques adverses i, encara menys, sense mitjans. Que els inuit s’aprenien tornades de cançons que aparentment parlaven d’un mite o una llegenda local, per aprendre’s també tot un mapa de memòria. Que també es feien mapes de fusta d’Ammassalik, que consistien en talles en tres dimensions de la costa est de Groenlàndia, amb un nivell de detall escultòric que els permetia de llegir-los amb les mans quan era de nit i no tenien llum. Que aquestes escultures no són una representació dels mapes de paper, sinó que els contorns estan exagerats per a permetre la interpretació a cegues, però que amb una mica d’entrenament és senzill reconèixer en elles la forma de la costa.

També que a Uummannaq hi ha l’única església construïda de pedra que està en servei. Que cada diumenge tots els habitants de la població -vora els mil cinc-cents- van a missa a les 10, i que les dones llueixen la vestimenta tradicional inuit. Que les coves de Groenlàndia emmagatzemen informació clau sobre com ha canviat el nostre clima en el passat, cosa que ajuda a estudiar-ne el futur. Que aquestes coves, en estar protegides i alhora connectades amb la superfície, conserven registres durant milions d’anys. Que les dones inuit sovint utilitzen l’orina com a xampú, perquè aquesta proporciona al cabell una vida extra i una brillantor preciosa. I que com que l’orina és un antisèptic, pot ajudar a eliminar molts problemes del cuir cabellut, com ara infeccions, picor del cuir cabellut i caspa. He trobat un e-Book que es titula Eskimo Folktales, d’autor desconegut i que es distribueix sota llicència de Project Gutenberg License. L’explorador, mig groenlandès mig danès, Knud Rasmussen n’és l’editor i W. Worster el traductor. Al llibre, Rasmussen recull diversos contes transcrits de la tradició oral dels inuit de diverses parts de Groenlàndia. N’hi ha un que es titula ‘Els dos amics que van marxar a viatjar pel món’ i que diu així: Hi havia una vegada dos homes que volien fer la volta al món per a explicar als altres quina era la forma de fer-ho. Això va passar quan encara hi havia molts homes a la Terra i hi havia gent a tots els països. Ara cada cop creixem menys, i el mal i la malaltia han arribat. Mireu com jo, que explico aquesta història, arrossego la meva vida, sense poder mantenir-me dempeus!. Els dos homes que marxaven feia poc que s’havien casat i encara no tenien fills. Es van fabricar unes tasses de banya de bou, amb les dues banyes d’una mateixa bèstia. I es van posar en marxa, allunyant-se l’un de l’altre, per anar per camins diferents i trobar-se de nou algun dia. Viatjaven amb trineus i vivien a terra durant els estius. Van trigar molt a fer la volta al món; van tenir fills, aquests van créixer i també van tenir fills. Fins que els pares eren tan vells que no podien caminar, però els nens els guiaven. I per fi un dia, es van trobar, i de les seves banyes per a beure només en quedava el mànec, perquè massa vegades havien begut aigua pel camí i havien rascat la banya contra el terra mentre l’omplien. El món és genial! van dir-se al retrobar-se. Eren joves quan van començar i ara eren vells guiats pels seus fills. Realment el món és genial. Fi.

N’hi ha un altre que es titula ‘Ímarasugssuaq, el que es menjava les seves dones’ i que fa així: Es diu que el gran Ímarasugssuaq solia menjar-se les seves dones. Les engreixava, alimentant-les només amb salmó i sense donar-los beure. Un dia, després de perdre la seva dona amb aquesta pràctica, va prendre com a esposa la germana de molts germans, que es deia Misána, i va començar a engreixar-la com sempre feia. Un dia, quan el seu marit va sortir amb el seu caiac, Misána es va adonar que estava tan grassa que gairebé no es podia moure. Amb molta dificultat, va aconseguir baixar a terra, va arrossegar-se fins a l’entrada de la casa i va començar a llepar la neu que s’havia acumulat. Va llepar i llepar la neu fins que es va sentir més lleugera i més àgil. Així que va continuar sortint per llepar neu sempre que el seu marit estava fora amb el caiac, i amb el temps va ser capaç d’aconseguir moure’s amb normalitat. Un dia, quan el seu marit va estar fora amb el caiac com de costum, va agafar els seus pantalons i la seva túnica i els va omplir fins que van semblar una persona real. Llavors els va dir: Quan el meu marit us digui que sortiu, responeu-li amb aquestes paraules ‘No puc moure’m perquè estic massa grassa’, i després quan ell entri i us comenci a clavar l’arpó, recordeu de cridar com si estiguéssiu patint dolor. Després de dir això, va començar a excavar un forat darrere de la casa i, quan va ser prou gran, es va amagar dins. Porta’m els ocells que he caçat!, va cridar el marit. Però la dona maniquí va respondre: Ja no puc moure’m, perquè estic massa grassa. El maniquí estava assegut darrere la llanterna. El marit va entrar, va clavar el seu arpó contra la dona maniquí i aquesta va cridar com si estigués patint i va caure. Però quan va mirar de prop, no va veure sang, només unes peces d’abric emplomades. I on era la seva dona? Va començar a buscar-la, i tan aviat com va sortir, ella va sortir del seu amagatall i va fugir. Mentre s’escapava, el seu marit la va perseguir, i en veure que s’apropava, ella va dir: Ara recordo, el meu amulet és un tros de fusta! I al moment es va convertir en un tros de fusta i el seu marit no la podia trobar. Va buscar tan intensament com va poder, però no va veure res més que un tros de fusta. Va apunyalar-lo unes quantes vegades amb el ganivet, però ella només va sentir una lleugera punxada. Després va tornar a casa a buscar la seva destral, i tan aviat com va estar fora de la seva vista, el tros de fusta va tornar a convertir-se en una dona i va fugir. Quan va arribar a casa dels seus germans es va amagar darrere de les cortines de pell, i quan es va posar allà, el seu marit va aparèixer plorant perquè havia perdut la seva dona. Es va quedar a casa dels germans, i a la nit aquests van començar a cantar cançons per burlar-se’n. Es van girar cap a ell i van dir: Diu la gent que Ímarasugssuaq es menja les seves esposes. Qui ho ha dit? Ho ha dit Misána. I ella des de darrere les cortines va continuar amb: Jo ho he dit, i vaig fugir perquè va intentar matar-me. Llavors els germans es van llençar sobre Ímarasugssuaq i el van agafar fortament perquè la seva dona el pogués matar; ella va agafar el ganivet, però cada vegada que intentava clavar-lo, el ganivet només li rascava la pell perquè els seus dits havien perdut la seva força. I encara dreta intentant inútilment apunyalar-lo, va veure de cop que ja estava mort. I així acaba aquesta història.

N’hi ha un altre que es diu ‘L’arribada dels homes, fa molt, molt de temps’ i diu així: Els nostres avantpassats ens han explicat moltes coses sobre la creació de la terra i dels homes i que va ser un succés que passar fa molt, molt de temps. Aquells que van viure molt abans que nosaltres no sabien com registrar les seves paraules amb signes negres; només sabien explicar les seves històries de manera oral. Ens en van explicar moltes, d’històries, i per això les coneixem. Perquè les hem escoltat moltes vegades des que érem petits. Les dones velles no malgasten les seves paraules en va, i creiem en el que ens han explicat. La vellesa no menteix. Fa molt, molt de temps, quan encara s’havia de crear la terra van caure del cel. Les muntanyes, la terra i les pedres van caure del cel, i així es va crear la terra. I un cop feta la terra, van venir els homes. Es diu que van sortir de la terra. Els nens petits van sortir de la terra. Van sortir d’entre les mates de salze, tots ells coberts de fulles de salze, i allà es van estirar entre els matolls. Es van estirar i van donar puntades de peu perquè no podien ni arrossegar-se, i van obtenir el seu menjar de la terra. Llavors passa alguna cosa amb un home i una dona, però què passa amb ells? No es coneix clarament. Quan es van trobar i quan s’havien fet grans? No ho sé. Però la dona va començar a cosir, va fer roba de nens i va sortir. I va trobar nens petits, els va vestir i els va portar a casa. I així els homes van arribar a ser molts. I com que eren molts, van desitjar tenir gossos. Així que un home va decidir sortir amb una corretja de gos a la mà i va començar a colpejar el terra cridant ‘Hok-hok-hok!’. Llavors, els gossos van sortir de pressa de les muntanyes i es van sacsejar violentament, perquè els seus abrics estaven plens de sorra. Així és com els homes van trobar gossos. Però aleshores van començar a néixer nens, i els homes van créixer fins a ser molts a la terra. No sabien res de la mort en aquells temps, ja que fa molt, molt de temps, i tots s’anaven fent molt vells. Finalment, no podien caminar, quedaven cecs i no podien estirar-se. Tampoc coneixien el sol, sinó que vivien a les fosques. El sol no havia sortit mai. Només dins les seves llars hi havia llum, bullien aigua amb les seves làmpades. Però cada vegada hi havia més homes que no sabien com morir. I aleshores va venir una gran riuada del mar i molts es van ofegar i el grup va disminuir. Encara podem veure les marques d’aquella gran riuada, als cims alts dels turons, on sovint es poden trobar musclos. I llavors, com que cada vegada hi havia més homes, dues velles van començar a parlar així: ‘Millor estar sense dia, si així podem estar sense mort’, va dir una. ‘No; deixa’ns tenir les dues coses, tant la llum com la mort’, va dir l’altra. I quan les dones van haver dit això, tot va anar com s’havia desitjat. Van arribar la llum i la mort. Es diu que quan va morir el primer home, els altres van cobrir el cos amb pedres. Però el cos va tornar, perquè no sabia com morir correctament. Treia el cap i intentava aixecar-se. Però una vella el va tirar enrere i li va dir: ‘Tenim molt per carregar i els nostres trineus són petits’. Era un moment on estaven a punt de començar un viatge de caça, i el mort es va veure obligat a tornar al túmul de pedres. I ara, després que els homes tinguin llum a la terra, també poden fer viatges per caçar i menjar. I amb la mort també van arribar el sol, la lluna i les estrelles. Perquè quan els homes moren, pugen al cel i es converteixen allà en coses brillants. Fi.

N’hi ha un altre que es titula “Com va arribar la boira” i que diu així: Aquesta història parla d’un Esperit de la Muntanya que robava cossos de les seves tombes i se’ls menjava quan arribava a casa. Un home, amb la intenció de veure qui feia allò, va permetre que l’enterressin viu. L’home havia posat una pedra plana sota la seva jaqueta, en cas que l’Esperit intentés apunyalar-lo. L’Esperit va anar-hi, va veure la nova tomba, va desenterrar el cos i se’l va emportar. Pel camí, es va agafar a totes les branques de salze cada vegada que passaven per arbustos i es va fer tan pesat com va poder, de manera que l’Esperit es va veure obligat a esforçar-se de valent. Finalment, l’Esperit va arribar a casa seva i va deixar caure el cos a terra. I després, cansat, es va adormir, mentre la seva esposa anava a recollir llenya per cuinar. ‘Pare, pare, està obrint els ulls!’, van cridar els nens, quan l’home mort va mirar amunt de sobte. Ximpleries, nens, és un cos mort, que he deixat caure moltes vegades entre les branques pel camí!, va respondre’ls el pare. Però l’home va aixecar-se i va matar l’Esperit de la Muntanya i els seus fills, i va fugir tan de pressa com va poder. L’esposa de l’Esperit de la Muntanya el va veure i el va confondre amb el seu marit. ‘On vas?’, va cridar-li la dona. L’home no va respondre, sinó que va continuar fugint. I la dona, pensant que alguna cosa devia anar malament, va posar-se a córrer darrere seu. I mentre l’home corria per terreny pla, va cridar: ‘Alceu-vos, muntanyes!’ I immediatament moltes muntanyes es van elevar. Llavors, la dona de l’Esperit de la Muntanya es va quedar enrere, per haver de grimpar totes les muntanyes. L’home va veure un petit corrent i va saltar per sobre seu. ‘Desborda els teus marges!’, va cridar al rierol. I en aquest punt ja era impossible que ella arribés a l’altre costat. ‘Com has creuat?’, va cridar la dona. ‘He begut aigua. Fes el mateix!’, li va respondre. I la dona va començar a empassar-se-la. Llavors l’home es va girar cap a ella i va dir-li: ‘Mira’t la part posterior de la túnica; penja entre les teves cames!’ I quan ella es va inclinar per mirar, el seu ventre va esclatar. I en esclatar, un vapor va sortir d’ella i es va convertir en una boira que encara flota per les muntanyes avui dia. Fi.

N’hi ha un altre que es titula “L’esposa que va mentir” i que diu així: Aquesta és la història de Navaránâpaluk, una dona d’una tribu de devoradors d’homes que va ser presa com a esposa per un home d’una tribu que no menjava éssers humans. Un dia, quan ella es disposava a visitar la gent de la seva tribu, es va posar mitenes als peus en lloc de botes. Va fer això amb l’objectiu de fer veure que la gent de la tribu del seu marit l’havia tractat malament. Era ple hivern, i els seus familiars la van compadir profundament en veure-la arribar d’aquesta manera. Així que van decidir fer guerra a la tribu del seu marit com a venjança. Van partir cap allà i, en arribar al poble quan tots els homes estaven fora, només hi van trobar les dones a casa. Les van capturar i assassinar, i només en van sobreviure tres; una d’elles s’havia cobert amb la pell que estava treballant quan van arribar, la segona s’havia amagat dins d’una caixa utilitzada per emmagatzemar carn de gos, i la tercera s’havia amagat dins d’una petita caseta d’emmagatzematge. Quan els homes van tornar a casa, van trobar que totes les dones havien estat assassinades i van sospitar immediatament de Navaránâpaluk, que havia fugit. Estaven enfurismats, sobretot perquè els assassins havien clavat els cossos de les dones en pals llargs. Així que els homes van començar a preparar-se immediatament per la guerra contra els seus enemics i van confeccionar una gran quantitat de fletxes. Les tres dones que havien sobreviscut van trenar fils de tendó per afegir a les puntes de les fletxes, i van treballar amb tanta diligència que finalment no van tenir pell als dits i els ossos nus es van fer evidents. Quan tot estava a punt, van sortir a buscar dels seus enemics i es van amagar entre les grans roques de darrere de les seves cases. Els assassins havien mantingut una vigilància des que van tornar, ja que creien que els venjadors no tardarien a arribar. Les dones feien torns de vigilància, i un dia una dona gran va tenir un somni estrany: va somiar que dues criatures lluitaven sobre el seu cap. Quan ho va explicar als altres, tots van coincidir a dir que els venjadors havien d’estar a prop. Es van reunir a una casa per demanar consell als esperits, i quan van començar a cridar als esperits, de sobte un gos al terrat de la casa va començar a bordar. Els homes van sortir corrents, però els seus enemics ja havien envoltat la casa i van començar a disparar-los amb fletxes fins a matar tots els homes. Quan ja no en quedava cap, es van triar dones entre les vídues i se les van endur cap al seu propi lloc. Però dos d’ells van agafar la Navaránâpaluk i van marxar ràpidament amb ella. I ella, pensant que tots dos volien tenir-la com a esposa, va cridar: ‘Qui serà? Qui serà?’. I els homes van riure i no van contestar, però van seguir corrent amb ella. I va ser llavors quan, de sobte, li van tallar amb els seus ganivets els dos braços. Poc després va caure i la sang la va abandonar i va morir. Aquesta va ser la seva sort perquè havia mentit. Fi. 

Ingrid Picanyol. 22.09.23