Hi ha una forma d’incomoditat molt concreta que apareix just en el moment previ de fer clic a “enviar”. Una tensió mínima, gairebé imperceptible, que s’instal·la allà on es toquen el gust personal i la por a la mediocritat. Una tensió a la qual, a força d’exposar-m’hi una vegada i una altra, m’he acabat acostumant —o, si més no, he acabat integrant com un peatge més en el transcurs de tot projecte.

A vegades, quan reviso una feina, sé exactament què falla. Però d’altres, no. D’altres només sé que hi ha alguna cosa que grinyola, que no acaba de funcionar. I, tot i no saber què és, sé detectar quan passa. I és només remenant-ho tot que acabo descobrint què era el que fallava. Com un metge que, per fer un diagnòstic, ha d’anar-te palpant el cos: et fa mal aquí? I aquí? I si et faig això? I ara?

Avui vinc a parlar del gust, que no pas del criteri. El criteri et permet justificar decisions, mentre que el gust fa que et brillin els ulls abans d’haver-les pres. I com que aquest humiteig ocular és aparentment irracional, corporal i d’origen misteriós, fa que em resulti més incòmode parlar-ne. Teclejo aquest text al mòbil i a les palpentes. Confio que, si el segueixo sostenint entre les mans com una brúixola, acabaré arribant a bon port.

Per mi, el gust és una mena de criteri tàcit. És aquella sensació que tens quan alguna cosa no funciona, sense ser capaç d’escriure’n una teoria estètica ni d’argumentar-ne les raons. Una mena de memòria incorporada que et diu quan una cosa va pel bon camí i quan no. Però: quina mena de múscul és, el gust? S’activa a força de treballar-lo? Es pot atrofiar si el deixes estar massa temps? Què passa si la pressa no et deixa marge per escoltar-lo?

L’altre dia, a la newsletter Honos, dedicada a la filosofia, al disseny i a la cultura, de Máximo Gavete, llegia que “el gust és sensibilitat organitzada. És haver passat suficients vegades per una vivència operativa reiterada com perquè l’ull, la mà i la ment es reconeguin en la forma. El gust no és un dictamen cerebral, sinó una memòria encarnada. Es forma en aquella mirada que es va aturar en alguna cosa una vegada més que la resta. Es fa fort en aquell coll que es va girar mil vegades lleugerament en notar que un element no estava alineat. S’instal·la en aquella esquena que es va redreçar, només uns centímetres, davant de cada bona composició. El gust és el sediment que s’assenta al cos en l’exercici constant d’una pràctica.”

Quina definició tan precisa i preciosa —dos adjectius amb només una lletra de diferència han de tenir, forçosament, alguna cosa en comú. Tot allò precís és preciós, i tot allò preciós és precís? Perdó, me’n vaig del tema—. Una definició que m’agrada precisament perquè posa paraules a allò que jo només havia intuït. Tenir gust és també reconèixer-te en la mirada d’un altre?

Potser el gust no té tant a veure amb saber què vols fer, sinó amb saber quan no. Amb detectar aquell petit desajust, aquell “encara no” que no es pot justificar, però es fa sentir. Potser tenir gust és aprendre a conviure amb aquesta mena de saber provisional, incomplet, però suficient per continuar.

Com aquest text, per exemple, que encara no sé si està del tot acabat. Potser, si el deixo reposar un dia, veuré clar què falla. O potser no falla res. O potser sí, però no passa res. Potser tenir gust també és aprendre a conviure amb la sospita constant que sempre podries fer-ho una mica millor.

Una abraçada des de l’H6,
Ingrid