Comença el curs i comença l’any. Per a mi, això dels propòsits és ara, i no al gener. Quan arriba l’última setmana d’agost faig el clic i em pregunto: com vull que sigui la meva forma de treballar d’ara fins a juliol? Que després acabi sent com me l’he imaginada, ja és una altra cosa. Perquè si algo m’ha ensenyat la vida, és que ja pots anar fent plans que nanai; gir de 180 graus i dues tasses d’una altra cosa que no esperaves. Però escolta, que no sigui dit que una servidora no pensa més enllà de demà.
Però res d’això. Si ho hagués fet així, avui no seria aquí. O qui sap. Potser sí que estaria en aquest mateix comboi de l’H6 creuant la ciutat de Barcelona, però seria una altra i aniria a un altre lloc que no és aquest estudi.
Mai he set de planificar a llarg plaç. Ni llarg ni tampoc mig. Probablement això és el que ens uneix a moltes persones d’una mateixa generació, i per què no dir-ho, classe social. Moltes ens vam endinsar al món laboral enmig de la crisi econòmica de 2008 i això va modelar les nostres espectatives: aferra’t a qualsevol feina per pagar el lloguer, el menjar i la festa, i troba temps d’on sigui per fer allò que més t’agrada. Jo feia logos per a coneguts i m’inventava pósters. Els penjava al Flickr, i ja era feliç.
No vaig començar en aquest ofici d’una forma diferent a aquesta, tot i creure que per dedicar-te oficialment al disseny calia: una bona xarxa de contactes (si pot ser de casa bona), un bon coixí al compte corrent o un/a mecenes —diga-n’hi mecenes, digan-hi família, digan-hi cupón Euromillón— per llogar un espai i reformar-lo, comprar ordinadors, contractar personal, aixecar la persiana i esperar, mentre sona The Shins de fons, a què truqui el primer client.
Però res d’això. Si ho hagués fet així, avui no seria aquí. O qui sap. Potser sí que estaria en aquest mateix comboi de l’H6 creuant la ciutat de Barcelona, però seria una altra i aniria a un altre lloc que no és aquest estudi.
Una abraçada des de l’H6,
Ingrid
