Avui he pensat en en Jep Jaumira, el meu professor de disseny gràfic a l’Escola d’Art de Vic. Potser perquè he anat a Torelló. Potser perquè m’he passat mig matí a l’arxiu municipal del poble. O potser perquè he improvisat la presentació de la nova campanya del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, i se m’ha escapat aquell tipus d’alegria que tens quan t’adones que t’estàs saltant les normes però, sorprenentment, ningú no et fa fora.
Arribo uns minuts tard. En Joan Salarich m’espera amb una aigua amb gas a mig beure i aquella paciència alegre d’algú que ja fa anys que em coneix. “Què?”, em diu. I jo, encara amb el cor bombejant per les presses i l’emoció de trepitjar la plaça on ha transcorregut tota la meva infància, em demano un tallat amb gel. “No entendré mai aquesta beguda”, em deixa anar. I jo, que sé que està nerviós per saber quina idea he tingut pel cartell de l’edició d’enguany, li dic: “Va, t’explicaré la idea amb aquest sobret de sucre.”
Tres, dos, un, acció: trenco una cantonada del sobret, evoco el sucre dins del got i em quedo amb un dels dos fulls de paper encolats que formaven el sobre. L’estenc damunt la taula amb la concentració d’algú que analitza un mapa topogràfic, i ell hi fixa els ulls amb aquella serietat còmplice que apareix quan sap que vaig de debò. “Veus aquest rectangle? Imagina’t que és un mapa i que el C***** —perdó, no puc desvetllar el lloc encara— cau més o menys aquí.” Agafo el paper i començo a estripar-lo lentament amb els dits, resseguint el tros de terra que suposadament ocupa aquest territori, i acabo quedant-me amb un bocí de paper allargat, de contorns irregulars. “Digues: a què et recorda ara aquest tros de món de contorns imperfectes?”
I aquí, pum, penso en què diria en Jep si em veiés, i l’hi dic a en Joan. Perquè en Jep, a banda de ser el meu professor, va ser el dissenyador del festival durant una bona pila d’anys. Fins que un dia va dir prou i jo vaig prendre el relleu.
Recordo una classe on ens va proposar fer la identitat visual d’un arxiu de la ciutat. Ens va explicar les normes que calia tenir en compte a l’hora de dissenyar una papereria corporativa, i jo —resulta— me les vaig passar una mica pel forro. La meva proposta, en lloc de ser merament institucional, consistia a aprofitar cada aplicació de la papereria per donar a conèixer fotografies de l’arxiu. Veia alguna cosa bonica en el fet que un sobre, per exemple, servís no només per contenir una carta, sinó per treure una imatge dels arxivadors i portar-la al carrer, a les cases de la gent.
Quan vaig acabar de presentar el projecte davant de tota la classe, en Jep va dir: “Això que acabem de veure és el clar exemple d’algú amb passió pel que fa. I és molt important, quan presentem projectes.” Però alerta: també va afegir que la proposta no complia els objectius del briefing i que era massa arriscada. Em va posar un aprovat just. I jo ni em vaig entristir ni em vaig enfadar. Vaig pensar: potser li ho hauria pogut explicar d’una altra manera.
Una abraçada des de l’H6,
Ingrid
