Formo part d’un col·lectiu que, des que hem nascut, només pel fet de ser dones, tenim un problema d’autoestima. Des de ben petites hem set cosificades i valorades, no per com pensem sinó per com és el nostre cos, i aquest fet es trasllada directament al món laboral. Per què moltes vegades la majoria de dissenyadores no ens sentim capaces d’arribar a molts llocs? Passa que se’ns ha dit tantes vegades que potser no érem capaces, que al final ens ho hem acabat creient.
Si hi ha algú que va ocupar-se de desobeir aquesta veueta, són les dotze dissenyadores gràfiques que configuren l’exposició Dissenyadores gràfiques comissariada per la Teresa Julio, la M. Àngels Fortea i la Teresa Martínez Figuerola. Una exposició/homenatge a una generació pionera de dones professionals del disseny gràfic a Catalunya nascudes entre els anys 40 i finals dels 50, que es van graduar a Barcelona a les escoles de disseny Elisava i Eina, a finals dels anys 60 i durant els anys 70.
L’exposició neix amb l’objectiu de visibilitzar la tasca de Toni Miserachs, Loni Geest-Tone Høverstad, Pilar Villuendas, Mercedes Azúa, Tere Moral, Carme Vives, Tere Martínez, Ana Zelich, Mont Marsà, Xeixa Rosa, Ana de Tord i Pati Núñez. Una feina d’especial rellevància que, segons les comissaries de l’exposició, “mai ha estat tractada com la dels seus companys de generació dissenyadors: les referències a la seva aportació en els llibres d’història del disseny són minses, així com el nombre d’exposicions en què participen, raó per la qual ocupen un espai de difusió molt més petit i dispers del que per mèrits els pertocaria”.
Ingrid Picanyol: Qui sou?
M. Àngels Fortea: Sóc professora de BAU des del curs 2007-2008 fins l’actualitat. Vaig estudiar Publicitat i, posteriorment, Disseny Gràfic. He treballat a la indústria gràfica i sóc Doctora en Disseny per la Facultat de Belles Arts de la UB, la tesi del qual està enfocada a la història del disseny gràfic.
Teresa Martínez Figuerola: Dissenyadora gràfica i Doctora en Disseny per la Facultat de Belles Arts de la UB. Professora titular d’Història del Disseny de BAU, Centre Universitari de Disseny. Investigadora i Coordinadora de GREDITS, Grup de Recerca en Disseny i Transformació Social de BAU, on també coordinava la línia de Memòria històrica i construcció cultural de l’art i el disseny.
Teresa Julio: Sóc Doctora en Filologia Hispànica i fa 25 anys que sóc professora a la Universitat de Vic, a la Facultat de Facultad d’Educació, Traducció i Ciències Humanes. També pertanyo al grup de recerca d’estudis de Gènere, Traducció, Literatura, Història i Comunicació on, des de juliol del 2011, organitzem una exposició bianual destacant la feina de 12 dones en diferents professions i dins l’àmbit català.
Personalment actualitzo constantment el temari incorporant noves dissenyadores cada vegada que en descobreixo una. Aquesta tasca fa uns anys era més complicada de dur a terme, però ara, amb l’accés a informació que tenim, ja no.
M. Àngels Fortea
Ingrid Picanyol: D’on i com sorgeix el projecte i per on heu mogut l’exposició?
M. Àngels Fortea: La idea de l’exposició va ser una tasca conjunta i va sorgir de manera espontània. La Teresa Martínez i jo estàvem treballant en un projecte de recuperació i visibilització de dissenyadores gràfiques, inspirades i influenciades per la que va ser la nostra directora de tesi, l’Anna Calavera. Coneixiem a la Teresa Julio, sabíem que des del grup de recerca d’Estudis de Gènere de la UVIC portaven a terme una tasca similar i, com a més a més BAU és un centre escrit a la UVIC, li vam proposar de desenvolupar conjuntament el projecte.
Teresa Julio: Primer vam fer l’exposició al juliol al Casino de Vic i després, al setembre, la vam dur a l’espai Vernis de la Universitat de Vic. Actualment la tenim guardada amb la previsió de moure-la a l’Escola del Gremi d’Indústries Gràfiques, que són un dels patrocinadors de l’exposició, a l’Escola Llotja i a alguns casals de Barcelona.
Ingrid Picanyol: Aprofito que mencioneu a l’Anna Calvera i Salgué per destacar la preciosa biografia intel·lectual que l’Isabel Campi ha escrit, i que obre el catàleg de l’exposició. Fragments com ara “no pretenc proporcionar aquí el llistat ni la quantificació dels articles i llibres que va escriure, els congressos als que va assistir, les matèries que va impartir i el rellevant paper que va tenir en diverses associacions de disseny perquè crec que seria poc imaginatiu”, em demostren la profunda admiració que ella, i suposo que vosaltres també, li teniu. Què us porta a dedicar-li l’exposició?
M. Àngels Fortea: Feia temps que l’Anna Calvera duia a terme un projecte de visibilització de dones dissenyadores gràfiques. Malauradament va morir el febrer de 2018, i la Teresa Martínez i jo sentíem que ho havíem de fer per a ella, i que havia de ser ara. Així que vam decidir aprofitar l’exposició per a homenatjar-la.
Ingrid Picanyol: Com d’important creieu que és la tasca de la visibilització de les dones en una esfera professional liderada majoritàriament per homes?
M. Àngels Fortea: Aquí, a BAU, la directora és una dona i hi ha bastantes dones amb càrrecs importants com és la Cap d’Estudis. Des de GREDITS s’ha posat en marxa una línia de recerca en temes de gènere, i d’entre altres tasques, vam organitzar una exposició de dissenyadores gràfiques, conegudes i emergents, en motiu del 8 de març de l’any passat. Actualment estem treballant molt en aquest tema i procurant que a la programació docent hi hagi una major presència de dones. Personalment actualitzo constantment el temari incorporant noves dissenyadores cada vegada que en descobreixo una. Aquesta tasca fa uns anys era més complicada de dur a terme, però ara, amb l’accés a informació que tenim, ja no.
Teresa Julio: És cert que els llocs importants continuen estant majoritàriament ocupats per homes. A la UVIC, per exemple, més d’un 80% dels càrrecs importants encara segueixen són ocupats per ells. Personalment crec que la visibilització és una eina de transformació importantíssima. De fet, una de les anècdotes que recordo del dia que vam inaugurar aquesta exposició al Casino de Vic, per exemple, va ser quan un professor de la UVIC va quedar-se molt sorprès al descobrir que Toni Miserachs era una dona. Coneixia la seva feina per les moltes portades de llibres que va fer, però pensava que era un home. Queda molta feina per a fer.
Ingrid Picanyol: Sentiu que, realitzant una selecció per a procurar encaixar amb l’estructura de 12 noms, heu deixat al marge algun nom que considereu oportú visibilitzar en aquest article?
M. Àngels Fortea: Estic segura de que fins al 1959 va haver-hi altres dissenyadores que no hem pogut ni arribar a conèixer. Malauradament la documentació existent és tan escassa que se’ns ha fet impossible fer una recerca exhaustiva. A més, hi ha dissenyadores amb les quals no hem pogut tenir un contacte directe, ja que estan mortes, i des de centres de documentació com ara el Museu del Disseny de Barcelona se’ns va dir que pràcticament no tenien informació. És el cas, per exemple, de professionals com la Montserrat Coma, la Mariona Aguirre i la Pepa Estrada, de les que ens hagués agradat molt poder aprofundir amb la tasca que van desenvolupar.
Per què moltes vegades la majoria de dissenyadores no ens sentim capaces d’arribar a molts llocs? Passa que se’ns ha dit tantes vegades que potser no érem capaces, que al final ens ho hem acabat creient.
Ingrid Picanyol
La realitat actual de les dissenyadores té més similituds que diferències amb l’escenari als anys 60. La majoria d’estudiants de disseny són dones però només una minoria d’estudis són liderats per elles. I les poques que ho aconsegueixen, no s’escaparàn de ser qüestionades pel que fan, diuen, i com decideixen vestir-se i/o exposar-se.
Totes i tots hem emès judicis d’aquest tipus. És una de les principals estratègies del masclisme, sota el que hem estat educats/es, per a poder seguir existint. Cal revisar-lo revisant-nos de manera urgent. Aquesta no és una lluita de les dones contra als homes, sinó una lluita col·lectiva contra un sistema que ha de canviar.
I en aquest canvi el món del disseny hi pot tenir un gran paper. Mentre estem prenent consciència de les capacitats transformadores que tenim a través dels nostres projectes, seguim oblidant-nos de com de malament estan les coses dins de casa: els temaris continuen estant configurats amb referents masculins i a festivals i conferències es continua donant més veu als dissenyadors que a les dissenyadores.
Hi volem ser totes: les que reparteixen el bacallà, les que estan a punt de fer-ho, les que no volen repartir-lo i les mediocres. Un cop estiguem en igualtat de condicions podrem discutir sobre qui ho mereix i qui no. No és just que únicament es parli de meritocràcia quan nosaltres hi volem ser.
La paritat ha de ser obligatòria, no ens serveix l’excusa que no hi ha dissenyadores. En som moltes i diverses, i estem disposades a liderar el canvi cadascuna a la seva manera i des del seu lloc.
